31 de gener de 2018
31.01.2018

Vides imaginades

31.01.2018 | 08:48

Es matins de diumenge tenen alguna cosa d´irreal. Hi ha poca gent pel carrer, el món sembla anar al ralentí, i passejar afavoreix que puguis fixar-te en coses j persones que podrien passar-te desapercebudes. Diumenge passat, l´alegria matinal me la va donar un home de mitjana edat que deambulava pel barri. Feia una forta ferum d´alcohol, i quan es va dirigir a mi ho va fer amb educació. «Disculpa, quin any és?», va ser literalment la seva pregunta. En un primer moment, la temptació va ser no respondre: en aquests casos dones per segur que no hi ha una motivació racional, i seguir el joc et pot portar a tenir llargues i absurdes converses. Però alguna cosa em deia que no m´havia de guiar pels prejudicis. Quan li vaig dir que érem al 2018, el seu rostre es va desfigurar. Mirant-me amb els seus ulls foscos, em va dir que necessitava ajuda per viatjar a l´època correcta, perquè estava en ple desplaçament temporal per impedir que una persona estimada prengués una decisió fatídica. Em va insistir que estava en el meu dret de no creure-m´ho, però que l´únic que em demanava era que l´acompanyés a un lloc prou elevat com per redirigir l´antena que li permetria corregir el rumb. Era tanta la franquesa de la seva mirada, i la convicció de les seves paraules, que vaig decidir fer-li cas.

El destí, per proximitat, era molt lògic: els búnquers del Carmel. Vam enfilar la pujada, però aleshores ens vam adonar que quatre individus vestits de negre ens seguien. «Vigies temporals!», va exclamar. Agafant-me del braç, em va comminar a córrer muntanya amunt mentre fèiem ziga-zagues per evitar el que ell anomenava «atordidors cronomètrics». Vam arribar esbufegant als búnquers. Sense parar de córrer, vam sortejar una dotzena de turistes que ens barraven el pas i quedaven suspesos a l´aire quan rebien l´impacte de les armes enemigues. En trobar el punt més elevat, va treure un aparell de la butxaca de la jaqueta i, apuntant al cel, em va somriure. «Gràcies», va dir. I, després d´un espetec acústic, el viatger i els seus perseguidors van desaparèixer com llàgrimes en la pluja.

D´acord, de tot això només és veritat que em va fer la pregunta. Em vaig limitar a respondre un lacònic «2018», vaig somriure i vaig continuar caminant. Però la conclusió d´aquell diumenge és la mateixa: qualsevol anècdota quotidiana, qualsevol personatge imprevist, és susceptible de disparar la imaginació individual i col·lectiva.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema