01 de febrer de 2018
01.02.2018

La postveritat

01.02.2018 | 06:30

Es cert que ens agrada que ens enganyin? El diccionari d´Oxford ha elegit postveritat paraula de l´any: la paraula més important de l´any 2017. Paga la pena reflexionar-hi, encara que sigui en el breu espai d´una columna periodística. Sembla que ens agrada que ens enganyin. Hi passam gust. La veritat estricta és insuportable. Es tracta de contribuir a la creació de l´opinió pública, no a partir dels fets concrets més o menys objectius, sinó a partir de les emocions que el fet en qüestió desperta. També, de les sovint inalterables creences personals. Però dir una mentida ben dita és un art. No tothom n´és capaç.
Un exemple el tenim ara mateix en la forma de tractar la qüestió catalana des dels mitjans estatals. A qualsevol hora del dia poses un dels canals de televisió que ens arriben de Madrid i et trobes amb un individu que parla malament de Catalu­nya. És un fet que crec que seria mal de trobar en qualsevol altre indret d´Europa. A mi m´agrada fer-ne la prova. Pitges el botó corresponent i, si no és un és l´altre, vingue a insultar els catalans. Si voleu, una part important dels catalans. Però si recollíem en un documental tots els insults que s´han vomitat des de les televisions ens quedaríem amb els cabells drets. Notícies impactants que són mentida, manipulació de l´opinió pública, interpretacions pervertides, una falsedat rere l´altra... Un art. Cert és que l´estrella de tot aquest desvari és la senyora Soraya. És com una gran actriu tràgica: surt a escena i derrama postveritat per tots els orificis dels seu cos. Diria que fa servir el mètode Stanislavki. No es tracta únicament d´utilitzar de manera perfecta tècniques vocals i corporals. Això ella ho do­mina. Però Stanislavski va molt més enllà: exigeix dels seus actors que hi aboquin alguna cosa més que la tècnica: que impliquin certs processos psicològics en la creació del personatge que representen, processos sovint incontrolables, la pròpia experiència emocional, el comportament subconscient. És una delícia, en sortir la se­­nyora Soraya a escena. Ni Doña María Guerrero, ni Lola Membrives, ni Margarida Xirgu, ni María Fernanda Ladrón de Guevara, ni Núria Espert l´haurien deixat enrere. Trepitja l´escenari i des de les bambolines al prosceni es commou el cadafal, ni que fos Medea, Hècuba, Fedra. Són sem­pre monòlegs tràgics contra Catalu­nya, crits, amenaces... Un desgavell de postveritats.
Vaig tenir un amic al qual un cotxe va atropellar la dona. Travessava un carrer i el cotxe l´aplegà de ple, de manera directa. La llançà enlaire i anà a parar sobre el capó del cotxe. Quan la recolliren era quasi morta. Se l´endugueren a l´hospital i s´hi està en estat de coma durant dues o tres setmanes. Quan va recobrar el sentit i va obrir els ulls va conèixer tothom que l´envoltava. Ningú no s´ho esperava i fou una sorpresa. Tots els familiars pensaven que li quedaria alguna seqüela, una tara. Era quasi un miracle. A poc a poc es va posar bé i sortí de l´hospital. El meu amic em deia disgustat: «Podríem dir que a na Joana no li ha passat res, si no fos per un problema del qual no se´n veurà alliberada de per vida: De resultes de l´accident ha quedat amb un defecte que em fa empegueir. En podríem dir una imperfecció». Amb la intenció de donar-li conhort em vaig atrevir a dir: «Però no hi ha ningú que no tingui alguna imperfecció. Ho diu el refranyer: «Qui vulgui mula sense tara, ha d´anar a peu». Em va replicar: «Però el cas de na Joana és molt greu i em produeix angoixa». «Digues què li passa». «l´enganxà un cotxe i mai més no tornarà a esser la mateixa: Des que sortí de l´hospital només obre la boca per dir la veritat. Saps què és, això? Em fa suar sempre. Per causa de l´accident no sap dir mentides».
Era una desgràcia. No sé fins on es pot arribar, però la vida vora una persona que no sap mentir ha d´esser molt dura. Insuportable, en temps de la postveritat. Ens agrada que ens enganyin. El nostre món no es pot entendre si no posseeixes la capacitat d´embaucar els altres, d´organitzar un simulacre. Quan la senyora Soraya surt a la pantalla a parlar malament de Catalu­nya ens diu, sobretot, qui és ella i ens ofereix impagables indicis de la seva perversitat, però també del seu art. La veritat és avorrida i odiosa. La postveritat és alegra i loquaç.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook