Com si fos la famosa escena de la cavalcada de les valquíries d´Apocalypse now, va arribar Donald Trump a la cimera de Davos, la població balneària dels Alps suïssos que rep les personalitats més influents en matèria econòmica del planeta, durant el mes més fred de l´any, en una mena de gran metàfora del poder dels diners, capaç de sobreposar-se a qualsevol inclemència. L´escena és inefable. Dos grans helicòpters dels Estats Units, escortats per cinc de suïssos, un soroll ensordidor i tot molt nevat. Davos està pres per franctiradors i Trump descendeix amb el seu abillament de sempre: serrell en voladís, abric i vestit foscos, corbata més que clàssica i d´una longitud extrema, per sota del melic.
Mentre va ser un simple milionari novaiorquès, excèntric i faldiller, Trump mai va ser convidat al World Economic Forum de Davos, on l´accés als escenaris en els quals se celebren les principals conferències és d´allò més elitista i restringit. En aquest hivernal lloc s´habiliten dotzenes de locals per a presentacions, trobades i sets de televisió: hotels, comerços, restaurants, confiteries fins i tot, tot es lloga durant la setmana fantàstica de l´economia. Fins l´església evangelista davosiana s´ha cedit a una tecnològica a raó d´uns 100.000 euros pels set dies.
Davos és la gran trobada anual de dirigents i directius mundials de les corporacions i multinacionals, de les més poderoses entitats financeres, dels ministres d´economia de les potències occidentals, en suma, de la gran pomada globalitzadora. Per això solen convidar tots aquells que poden soscavar d´alguna manera aquesta línia de pensament econòmic. Per això van atreure la Xina cap a l´estació suïssa fins al punt que els comunistes xinesos s´han convertit en els principals valedors del lliure comerç pel compte que els té. I per això hi ha arribat Trump, al qual han volgut sentir en primera persona per saber fins on arriba la doctrina de l´America first.
En les jornades prèvies a la seva visita, els secretaris nord-americans han moderat molt l´abast del nacionalisme econòmic trumpià. Compten amb el vent de cua a favor de l´economia nord-americana: l´atur pràcticament a zero, les rebaixes fiscals repatriant beneficis i Wall Street en estat de llarga borratxera alcista. Així que als actuals inquilins de la Casa Blanca tant els fa posar-se a aplicar aranzels defensius. N´han tingut prou amb uns passos monetaris per devaluar el dòlar davant l´euro. Baixa la seva moneda i pugen les seves exportacions i s´encareixen les compres importades.
La conjuntura econòmica mundial postcrisi descriu, doncs, un dilema de profundes conseqüències geopolítiques. Hi ha una cruenta batalla entre globalitzadors i proteccionistes, és veritat, però sobre aquest escenari hi ha un altre teló de fons que és el de sempre: la pugna entre nacions, en aquest cas, EUA per una banda i Europa amb els asiàtics d´una altra. I Rússia hackejant uns i els altres encara que amb la sospita generalitzada que, per aquesta vegada, juga a favor dels ianquis.
Això també va passar fa més d´una centúria, quan al final de l´era victoriana es van enfrontar en una llarga i soterrada batalla política els proteccionistes contra els quals en aquella època es deien lliurecanvistes. Van vèncer aquests últims, però llavors els britànics estaven dividits -amb el gran John M. Keynes al comandament dels oberturistes- i Estats Units jugava obertament al comerç planetari sense traves. Dues brutals guerres després, el món es va despertar americà i amb perspectiva internacional. Avui, en canvi, és el president Trump el capdavanter d´un proteccionisme que s´esgrimeix des de posicions acadèmicament repudiades perquè, entre altres coses, es presenta de la mà d´un discurs polític populista quan no xenòfob. I per això han convidat també aquest any el rei d´Espanya, Felip VI, a fi de canalitzar la qüestió catalana en un marc mundial. S´està en això encara que aquí no sortim del bucle sainetesc de Carles Puigdemont.
El gran absent a Davos és la socialdemocràcia. A la fi, als passadissos suïssos es dirimeix una pugna econòmica entre nacions per més que els discursos diguin una altra cosa, però la qüestió capital, la d´un nou i necessari pacte social que impliqui reformes del sistema i pactes d´humanització dels mercats, no es veu per cap costat excepte en els passos d´Emmanuel Macron. L´esquerra va perduda, els uns negant tot el marc de referència, els altres en batalles de naturalesa moral, com la lluita contra el masclisme irredempt i l´alliberament homosexual, o embarcats en l´emotiu romanticisme de la vida sana i mediambiental al Greenpeace. Els intel·lectuals, en altre temps aliats per projectar un món millor, només fabulen distopies.
Fa un segle que a Davos van internar la dona de Thomas Mann i aquest va sucumbir a la fascinació dels paisatges alpins nevats escrivint una novel·la riu, La muntanya màgica, el relat d´un jove visitant que queda atrapat pel temps i la decadència del món vuitcentista, aquell que va ser particularment proteccionista de la seva i espoliador de les colònies. Cent anys després, el cineasta Paolo Sorrentino, va rodar al balneari de Davos la seva pel·lícula La joventut, on el que decau és la civilització actual de la cultura europea desbordada pel pop, el futbol i la sexualització. Tot gira al voltant de Davos però el món d´avui l´únic que desitja és espectacle.
