02 de febrer de 2018
02.02.2018

Tinc la solució

02.02.2018 | 06:30

Aquests dies són temps d´incerteses i de perplexitats. Hi ha poca serenitat. Alguns es pregunten com l´independentisme pot passar del 47% al 65%. Aquesta és una pregunta que té cert interès però, per què no ens preguntem com hem passat del 13% l´any 2007 al 47% el 2017.
S´ha parlat molt de fulls de ruta. De fet eren tots falsos. Però no eren falsos perquè els seus protagonistes mentissin. No. Creien que era possible establir fulls de ruta. Cal saber que no n´hi ha, no n´hi pot haver. De Walter Benjamin quasi mai entenc res, però hi ha una frase escrita per ell que en el seu moment em va impactar molt: «Quan actuem anem clarament per davant del nostre coneixement». És a dir, no tenim ni punyetera idea d´on anem. Si ho dic jo no té el mateix efecte. Però, és clar, també cal dir que cal empènyer en alguna direcció, si no la història no avança.
Hem passat del 13% al 47% per moltes raons, però una d´elles és que fa molts anys una colla de gent va entendre que el nou catalanisme calia fonamentar-lo en el republicanisme federal, laic i lliurepensador. Ara ens hem acostumat fins i tot a sentir en castellà gent defensant la independència. Sense aquella gent que deien que no eren nacionalistes però que volien més quotes d´autogovern avui no estaríem on estem. Hi ha tot un món de la política, les empreses i la corrupció al qual costa acabar de marxar, amb ella se´n va la democràcia tutelada. La corrupció no és altra cosa que governar el país sense passar per les urnes.
Però què hauríem de dir i fer ara per tal que d´aquí a 5 o 10 anys un 65% de catalans vulgui i pugui decidir sinal·lagmàticament com ser feliç col·lectivament? Sinal·lagmàtic és un concepte de Pi i Margall que significa decidir lliurement les coses en la vida privada –especialment– però també en la vida pública. I ara haurien de dir, em sembla, que cal un gran esforç en l´escola, començant per l´etapa 0-3 anys. El concepte escola bressol, com etapa educativa és una idea del CENU de Puig Elies –seguidor de Ferrer i Guàrdia, en els anys de 1936 a 1939. Aquells republicans sí ho sabien. Però cal mimar tota l´escala educativa fins arribar a la universitat, que està plena d´esquerdes.
No arriba primer qui té més pressa, sinó qui demostra més intel·ligència col·lectiva organitzada i més perseverança. Només l´esforç de la gent fa avançar la història. Però el que poca gent pensa és que la república es construeix fonamentalment en el dia a dia, en la quotidianitat. El que veiem no és un debat obert entre diverses opcions, és entre el poder descarnat i brutal i la voluntat d´un poble. I si en comptes de mirar els mòbils de la gent, mirem la realitat amb optimisme? Només et derroten si tu et sents derrotat. S´ha aconseguit molt, per això estan tan nerviosos. Nosaltres no empresonaríem mai l´Inés Arrimadas, per exemple. Les victòries cal saber veure-les.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook