Ja fa un parell de mesos que vaig escriure aquest article. Però em feia angúnia fer-lo públic, no volia que ningú pogués dir que veia baralles on no n´hi havia. Ara sembla que ja ningú ho podrà dir perquè les coses s´han fet evidents.

La pugna per l´hegemonia -o la Trona- del sobiranisme entre ERC i el dúctil, mal·leable i mutant «gen convergent» segons tan encertadament l´ha anomenat Enric Juliana (en endavant GC), té una història que ja comença ser llarga.

Si jo fos independentista, és a dir, si compartís (que no és el cas) la creença que la independència és assolible amb costos raonables i, a més, l´única o la millor opció de futur per a Catalunya, votaria ERC. Però és probable que la meva preferència sigui d´ordre sentimental, en general trobo la gent d´ERC molt més franca i estable, no falsa i voluble com la de GC, que sembla canviar d´idees i de programa tan fàcilment com de sigles. Ara bé, si per oportunisme volgués votar el guanyador, m´ho hauria de rumiar un xic més. GC ha acreditat i conserva un gran mestratge en l´art de l´estafa (del timo que diuen en castellà, no he trobat en català un equivalent en expressivitat, per això l´usaré com a fake-neologisme). GC és excepcionalment eficient simulant ser l´amic i el soci d´ERC per acabar sempre timant-la fins al punt de convertir-la en el seu passerell predilecte.

El primer cop que algú és víctima d´un enredada, es normal caure en el parany. Però després sembla que ja hauria d´estar a l´aguait i no ser tan ingenu o bona fe. Potser tot va començar el 1980, quan ERC va propiciar l´accés al poder del genuí GC (llavors la dreta regionalista de Jordi Pujol) condicionant així -jo crec que per mal- el futur de Catalunya. En el cas que ens ocupa i sense comptar aquell episodi, ja portem tres timades colossals de GC a ERC.

La primera, arran de l´Estatut del 2006. L´Astut Mas va fer allò que sembla que mai no hauria de fer un nacionalista català amb dignitat: anar a demanar ajut per ser president al seu col·lega espanyol, l´ignorant ZP. Van acordar que Mas propiciaria l´aprovació al Parlament d´un Estatut de màxims però que després s´avindria a pactar la gran passada de ribot al Congrés dels Diputats. A canvi, ZP impediria que es tornés a presentar Maragall. La jugada va agafar amb el peu canviat ERC, li va provocar conflictes interns i una pèrdua relativa -com a mínim temporalment- de les posicions aconseguides amb esforç i anys de tenaç feina.

El segon, després de la segona ribotada (del 2010 al nou Estatut per part del TC a instàncies del PP. La Sra. Ferrusola (recordeu: això és una dona!) ja havia triat l´Astut Mas com a líder interí de GC per tal que obrís pas al seu fill Oriol (Pujol tenia al cap un altre successor que no revelaré perquè es va retirar de la política activa i ja no ve al cas). La sentència facilitava pujar a la potent onada de populisme que, derivada de la gran crisi iniciada el 2008, envaïa i envaeix el món occidental i que té una de les seves expressions en la forta reaparició de nacionalismes i d´extremismes de dreta i d´esquerra. El neoindependentista Astut va anticipar eleccions el 2012 disfressat de Moisès. No li van anar tan bé com esperava i ERC va recuperar posicions, molts vells i nous independentistes van preferir l´original històric que la fotocòpia aparentment sobrevinguda, tot i que ja incubada a GC feia molts anys. Però el gran encantador de serps va insistir anticipant-les novament el 2015, aquest cop etiquetant-les de plebiscitàries. Va tornar a ensarronar ERC amb l´invent de Junts pel Sí, amb ell com a candidat a President tot i que cedint el número u honorífic a Romeva (després acreditat com el pitjor aconseguidor del món de reconeixements de la comunitat internacional: cap!, zero!). Quan l´Astut va haver de cedir al xantatge de les CUP, que no l´estimaven, va improvisar també un interí que li guardés el lloc per quan pogués revertir el seu «pas al costat». De moment no ha quedat del tot clar si el presumpte interí va ser manipulat per les CUP passant de l´Astut o bé es tracta d´un cas típic d´automanipulació permanent, tal com sembla més cada dia que passa.

Ara estem davant un tercer episodi, una nova i clamorosa timada. Fa només uns pocs mesos estava clar que en unes eventuals noves eleccions la victòria d´ERC seria aclaparadora, el GC anomenat ja (o encara?) PDCAT estava en un procés de fallida imparable. L´avantatge demoscòpic d´ERC garantia que ningú no podria disputar a Oriol Junqueras la victòria i la presidència de la Generalitat.

Però ERC va tornar a fer el passerell pensant que eludint la llista conjunta ja tenia la feina feta. Malgrat la difusió de les interioritats, entre divertides i patètiques, de la matinada/matí del dijous 26 d´octubre, de la hollywoodiana fugida a Brussel·les i ja des d´allà, les estrafolàries proclames anti UE i d´autobombo, es va produir el sorpasso de GC (sí, ja sé, un altre fake-neologisme, però és innegable que sorpasso és molt més potent que avançament o adelantamiento). La pintoresca estratègia de GC va dividir i captar vots dels electorats d´ERC i CUP.

Evidentment, a la capacitat d´engany de GC s´hi ha d´afegir el greu error de Junqueras, que ho tenia fàcil. Quan Puigdemont, convençut pels bons consells de mediadors i gent propera i sensata, havia decidit convocar eleccions, només li havia de dir: «Sí Krls, sap greu, és dur, però tens raó, fas la decisió correcta, cal intentar evitar com sigui el 155. Convoca i guanyem entre tots les eleccions. Després només caldrà afinar el full de ruta per poder seguir endavant fins al final». En lloc d´això va activar els seus rufians instrumentals per cridar-li i twittar-li traïdor! i Judes!, forçant així la marxa enrere i, l´endemà, la fake-DUI al Parlament seguida de la tristoia escena d´opereta amb alcaldes majoritàriament de GC brandant com expertes majorettes les vares de comandament.

És possible que Junqueras ja no arribi mai a president. La nova gamma d´astúcies farcides de xocolata belga de GC han tornat a timar ERC. I més del que sembla a primer cop d´ull: tot fa pensar que l´única acusació que el TS podrà acreditar (la rebel·lió o la sedició no crec que vagin gaire lluny) serà la dita «malversació» o desviació de fons d´altres partides per finançar el «procés». I seran precisament els alts càrrecs del Departament d´Economia, tots d´ERC, els que rebran més fort, molt més que els de GC que, definitivament, és un soci poc recomanable.