Gent que he conegut

Durant molts anys cada dia un mateix carter ens portava la correspondència. Aquell eficient i amable funcionari entrava dintre les coneixences familiars. Nosaltres ja el coneixíem com el nostre carter. Carregat amb una voluminosa i pesant bossa, sortia puntualment de l´edifici de Correus i es dirigia al barri que tenia assignat. A mig matí passava per casa, saludava amb delicada amabilitat i ens lliurava la correspondència. En els tristos temps de la guerra, ens avançava la procedència d´una de les cartes. Somrient, com si participés de la joia que portava aquella missiva, ens deia en entrar: hi ha una carta de França. Al país veí hi teníem familiars que periòdicament ens enviaven algun paquet. Aquella carta anunciava la propera arribada d´un paquet. Dintre del qual hi trobaríem productes alimentaris dels que aquí no hi havia, en aquells temps de misèria i de privacions.

Temps era temps en què els serveis de neteja pública es realitzaven d´una manera molt rudimentària. Cadascun dels barris de la ciutat tenia assignat un escombriaire. Aquell home que any rere any era sempre el mateix, ja era conegut per tots els veïns. El que tenia cura del nostre carrer era un treballador eficient i que tenia com un punt d´honor mantenir ben netes les voreres i la calçada. En la neteja de les voreres també hi col·laboraven els comerciants. A l´hora d´obrir les botigues, un dependent o el mateix botiguer escombraven el davant del propi establiment. Però mantenir net el carrer resultava més complicat, ja que era constant el pas de carruatges de tracció animal, i els cavalls, muls o ases no tenien discerniment per abstenir-se de deixar residus en un paviment que s´acabava de netejar. L´escombriaire, sempre amatent, passava i repassava per evitar, fins on era possible, la permanència dels presents que els animals havien deixat. Mentre el sofert operari realitzava la seva feixuga i poc gratificant feina saludava els veïns que passaven i sempre hi havia ocasió de canviar impressions amb un o altre.

Un altre personatge ben familiar era el sereno. Anys i anys tenia assignat el mateix barri i era ben conegut pel veïnatge. A les deu de la nit començava el servei, fent la ronda. El dringar de les claus i el xoc del xuixo amb les llambordes anunciaven la seva presència. Després, els que tenien insomni el podien sentir cantar cada hora, amb l´anunci de la situació meteorològica. La presència del sereno donava seguretat, sabíem que hi havia una persona que en cas de necessitat podríem comptar-hi. En aquelles hores nocturnes que tot sembla més greu i més difícil de solucionar, teníem la seguretat que el sereno estava disposat a fer els més variats serveis, tant pel que es referís a l´ordre i evitar accions delictives, com a sol·licitar l´atenció que necessitava qui es trobés en situació delicada.

El sereno també es deixava veure els dilluns al migdia. Feia el recorregut pel barri per passar la bossa. Encara que només se´l gratifiqués amb xavalla, tot sumava per complementar el seu migrat salari oficial. També tothom sabia que la paga del carter i de l´escombriaire eren escasses i en alguns casos no arribava per fer bullir l´olla. Els qui estaven contents dels seus serveis i especialment si eren reconeguts i generosos, periòdicament els donaven alguna propina. Hi havia qui quan el carter els lliurava una carta el gratificaven amb deu cèntims.

Tant el carter com l´escombriaire, com el sereno, en les vigílies de Nadal passaven per les cases de la barriada per felicitar les festes. D´aquella pràctica n´han quedat com a testimoni la postal que amb un gravat al·lusiu a cada ofici lliuraven com a felicitació. La generositat dels felicitats ajudava que carter, sereno i escombriaire poguessin celebrar el Nadal amb més alegria.

Les teules de xocolata portaven en el seu interior un cromo. Cromos que la mainada col·leccionàvem. Però no sempre es podia comprar una teula entera, sinó que a l´hora de berenar compràvem una presa de xocolata per deu cèntims, o mitja presa que en valia cinc. En aquest cas el venedor podia disposar del cromo. En la xocolata d´una determinada marca els cromos formaven una espècia de puzle, que consistia en el mapa d´Europa. La venedora d´un establiment de queviures on sovint jo anava a comprar sabia que m´interessava aquella col·lecció, i em guardava els cromos que anaven sortint. Quan entrava a la botiga, la cara de satisfacció amb què aquella bona dona em rebia, donava a entendre que tenia algun cromo nou. I a poc a poc anava completant el mapa d´Europa. Quan només faltava un cromo per tenir el mapa enter, esclatà la guerra, i aquella xocolata desaparegué del mercat, i el mapa quedà incomplet. Però el record d´aquella botiguera m´ha quedat gravat, amb agraïment per la seva sol·licitud.

En els meus temps d´estudiant freqüentava la Biblioteca instal·lada en la planta baixa de l´Institut del carrer de la Força. En temps de la guerra estava vacant la plaça de bibliotecari i el centre de lectura estava a càrrec del subaltern o porter. Era un home que jo considerava d´edat avançada, que potser no era tan avançada com a mi em semblava. Era atent i servicial i estava bastant informat del que tenia sota la seva responsabilitat. En aquell temps de penúria, mentre treballava anava menjant aglans. Mentre jo llegia, anava sentint el seu rosec d´aquella menja que en temps normal es destina als porcs; però que en aquelles circumstàncies també servia per mitigar la fam dels humans. En els darrers dies de la guerra aquell abnegat funcionari es mantingué de dia i de nit en el seu lloc de treball per evitar que la Biblioteca pogués patir algun desperfecte.

Fins que l´Ajuntament creà la Central Lletera i prohibí la venda de llet directament del productor al consumidor, a primera hora del matí trucava la lletera. Era una dona molt amable i enraonadora, sempre tenia alguna cosa per comentar. Aquesta primera relació diària amb l´exterior era una bona manera de començar el dia. Aquella dona venia de la Creueta. Algun dia el seu marit la portava amb el carro; però molt sovint venia caminant, i un cop arribada a la ciutat anava fent el recorregut per servir la clientela. Quan hagué de deixar de venir, trobàvem a faltar el seu matiner truc a la porta i el seu joiós bon dia.

Carter, sereno, escombriaire, venedora de queviures, porter de biblioteca, lletera, gent senzilla, que no sortiran en cap història, però que queden en el nostre record.