04 de febrer de 2018
04.02.2018
DIARI DE SESSIONS

Realisme no màgic

04.02.2018 | 06:30

La lenta degradació
Divendres 2 de febrer. La lectura de la interlocutòria per la qual el conseller Joaquim Forn queda en presó preventiva és tot un indici dels temps judicials que venen. L´Estat espanyol patirà una degradació dels seus estàndards en garanties judicials i interpretació de les lleis. A mig termini, quan tot això arribarà a instàncies judicials europees, el correctiu és més que probable. Sembla clar que alguns han decidit pagar el cost i el preu d´imatge i descrèdit del rigor jurídic per posar les energies i els poders al servei del «bien superior» com va definir la vicepresidenta Sáenz de Santamaría la presentació d´un «recurs preventiu» davant el Tribunal Constitucional per frenar la investidura del president Puigdemont.
Qui, d´acord amb la llei electoral, té dret a ser elegir diputat té dret a sotmetre´s a una investidura si compta amb el suport de la majoria absoluta de la cambra parlamentària. Aquest és el cas. Les noves pedres en el camí ja són conegudes. Ara es tracta de conjugar l´aplicació dels resultats del 21 de desembre amb la necessitat de tenir com més aviat millor un Govern que acabi amb l´aplicació de la intervenció de la Generalitat a través del 155 i ens retorni el control de les nostres minvades però històriques institucions. La continuïtat i la restitució han de prevaldre.

La legitimitat de les urnes
Dimarts 30, dinar amb diplomàtics italians un cop veig que no hi ha ple del Parlament. Essent un cas absolutament diferent, observi´s com qui està pujant com l´escuma a les enquestes de les eleccions italianes del 4 de març és una candidatura d´algú inhabilitat per la justícia. Que els ciutadans corregeixin el judici amb el seu vot a les urnes. Dilluns es va acabar el termini per presentar les llistes electorals a les parlamentàries italianes. És el primer cop des de la instauració de la República el 1948 que una legislatura dura els cinc anys complets. Tinc amics que han repetit a les urnes, d´altres que s´han convertit en àngels caiguts i d´altres que esperen a la formació d´un govern que quasi segur que serà de coalició entre el centredreta –guanyador– i el centreesquerra. Les coses es mouen en les famílies ideològiques europees.

L´aposta de Macron
Amb vista a les eleccions europees de maig-juny de 2019, el president francès Emmanuel Macron vol exportar la seva fórmula de fusió de dirigents socialistes, liberals i conservadors en una candidatura a la presidència de la Comissió europea. Això serà un torpede a la línia de flotació dels grups que ara dominen el parlament europeu. Els seus càlculs impliquen oferir a Michael Barnier –actual negociador del Brexit i competidor fins a l´últim segon amb Junker per a candidat a president de l´EPP a la Comissió Europea– el lideratge del nou projecte com a candidat a president de la Comissió. Calcula sumar els diputats d´En Marche, els del Partito Democratico de Renzi i altres socis europeus que confia trobar.
Els nous de Ciudadanos, que amb tanta insistència han volgut entrar a la família liberal europea, es veuran temptats per fer el salt, un cop més, a aquesta nova fórmula. El socialisme europeu pot tenir un resultat pèssim en les properes europees si Emmanuel Macron se surt amb la seva.

Sense propostes
Dilluns 29 de gener. Taula rodona al col·legi de procuradors a Madrid sobre el moment polític actual. No escolto de cap dels tres partits del 155 –PP, PSOE i Ciudadanos– cap proposta de reforma constitucional o cap proposta per a Catalunya. Uns, paralitzats per la por de l´aluminosi partidista –PP–; els altres, d´una invisibilitat increïble fa pocs anys –els socialistes–; i els altres, els taronges, encantats en l´estratègia de la tensió perquè n´ensumen treure rèdits electorals sense gens d´interès en els assumptes de fons. Els taronges no tenen pràcticament quadres ni espais per a la reflexió fora dels focus. Sí que tenen una gran set de poder i de vots a qualsevol preu. En el públic del col·legi de procuradors es nota una incomprensió pel que passa, algun somriure de venjança i un aire de temps passats que no tornaran. La crisi catalana és una gran crisi espanyola. El degà l´ha anomenat «el problema catalán». Convindria una mirada al mirall.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook