05 de febrer de 2018
05.02.2018

La concentració de les oportunitats

05.02.2018 | 07:09

La gradual consolidació del sistema bancari espanyol no només ha causat un estrenyiment de l´oferta –cada vegada hi ha menys actors financers en el mercat–, sinó que una de les seves conseqüències ha estat l´empobriment de les províncies. En concentrar-se a Madrid els serveis centrals de les entitats bancàries –per definició, són els que ofereixen treballs millor remunerats–, es tanquen aquests serveis en les diferents regions d´origen. De fet, l´antic mosaic de caixes d´estalvi i petits bancs escampats per la geografia espanyola constituïa un sa ecosistema de reequilibri territorial, que encara es manté en molts altres països europeus com Alemanya. És cert que, en molts casos, no hi havia altra alternativa que la concentració. Quan les caixes d´estalvi van decidir guanyar mida actuant com sucursals de crèdit promotor, sovint fora del seu àmbit geogràfic natural, es va obrir realment una caixa de Pandora que tindria –aviat ho vam saber– conseqüències imprevistes. La gran crisi del crèdit global, que va esclatar el 2008, va fer la resta de la feina. L´empobriment general és avui un fet, a mesura que una part considerable d´Espanya es va desertificant industrialment, mentre les oportunitats laborals es concentren en unes poques ciutats. Al seu voltant, no creix res.
En termes poblacionals, es tractaria de províncies amb més pensionistes que treballadors en actiu, com hem llegit aquesta setmana que passa ja a Ourense. Segurament no suposa un cas únic ni ara ni en el futur: és la conseqüència lògica de la concentració al voltant d´uns pocs pols de creixement. És la conseqüència també d´un creixement demogràfic insuficient i de la pèrdua de teixit industrial i econòmic. De nou, torno a l´exemple de les caixes d´estalvi. Fa anys, la banca oferia en les diferents regions espanyoles un ventall de possibilitats a l´hora de créixer professionalment, més enllà de treballar en una sucursal. Els millors llocs de treball –llavors i ara– es trobaven en els serveis centrals de les diferents entitats, les seus es repartien per tot Espanya: Granada, Sevilla, Alacant, Saragossa, Palma, Manresa, Oviedo, Pontevedra i un llarg etcètera. Bona part d´aquesta xarxa capil·lar ha passat a millor vida, sense que necessàriament hagin sorgit nous motors de promoció. L´economia té la seva pròpia lògica, no necessàriament amable. I té un paper crucial en les petites decisions que es prenen dia a dia de forma acumulativa: amb les caixes es van cometre greus errors de gestió, es van prendre excessius riscos i el disseny radial de les infraestructures tampoc va ajudar. Per descomptat, algun dia caldrà jutjar amb tot el rigor necessari la responsabilitat dels polítics autonòmics en aquesta història. La maledicció de l´orgull –la hybris grega– sol forjar sovint en els anys de bonança.
Espanya ha recuperat el PIB previ a la crisi de 2008, amb guanys notables de competitivitat i nous rècords d´inversió internacional. No obstant això, la cara del país ha canviat notablement: no només està més envellit, sinó que també pateix una major fractura territorial. La indústria es concentra en unes poques autonomies, igual que les grans corporacions. El turisme és el mannà de la costa mediterrània, tot a costa d´una ocupació poc estable i mal retribuïda. Però no n´hi ha prou. Recuperar cohesió social exigirà créixer d´una manera diferent, amb infraestructures menys bolcades a Madrid, afavorint el dinamisme de les regions. No és fàcil allà on no hi ha tradició industrial o on s´ha perdut. Però resulta imprescindible fer-ho.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook