Espanya és el país de Mai Més. I no perquè s´assembli al món per on transitava Peter Pan, aquell nen de deu anys que no volia créixer i estava dotat d´unes facultats màgiques que, entre altres coses, li permetien volar. Ho és perquè la totalitat dels implicats en fosques maniobres delictives -que són legió- és el primer que diuen per excusar la seva responsabilitat en allò que la justícia comença a estrènye´ls una mica. «Jo, això... mai... de mai» i posen els ulls en blanc i la mà sobre el cor per donar més èmfasi a la negativa.
Hem sentit recitar aquesta lletania a polítics, empresaris, banquers, estrelles de la cançó espanyola, futbolistes de renom, músics, eclesiàstics, aristòcrates i un llarg etcètera de personatges aparentment ofesos perquè s´hagi pogut pensar que ells haguessin pogut cometre algun acte il·lícit. Després, el temps passa, les investigacions judicials, que caminen a pas lent, arriben a la seva fi i el de «mai més» es converteix en molts dels casos en una condemna penal.
És clar que, en aquest trànsit també hi ha excepcions i alguns que van començar negant acaben per reconèixer que alguna cosa de veritat hi havia en el procediment i s´avenen a reconèixer-ho previ pacte amb la justícia per rebaixar la condemna a canvi d´aflorar informació que fins ara romania oculta. I aquest espectacle l´hem vist fa poc en el judici que es desenvolupa a València per aclarir el possible finançament del PP regional en una branca de l´anomenat cas Gürtel.
Va començar cantant Francisco Correa (un dels tres tenors de la causa juntament amb Álvaro Pérez, àlies El Bigotes, i Pablo Crespo) i el van seguir immediatament aquests dos i Ricardo Costa, exsecretari del PP valencià. Els tres tenors van donar dades sobre el finançament clandestí del partit que presideix Rajoy mitjançant el cobrament de comissions a empreses i Costa encara ha afegit més detalls sobre l´assumpte apuntant directament a Francisco Camps, expresident de la Generalitat valenciana, com l´home que dirigia les operacions.
El senyor Camps, que va estar implicat, i absolt finalment, en el famós cas dels vestits, va tornar a negar la seva participació en aquestes activitats amb el conegut, i enèrgic, «mai de mai». Una cançó que porta repetint aquests últims anys i que fins ara li ha donat bon resultat. Després, va manifestar la seva decepció i la seva sorpresa pel contingut de les declaracions de Costa, un personatge de tota la seva confiança durant el temps que va presidir el govern.
«Vam menjar junts recentment -va dir en una emissora de ràdio- i no em va dir res sobre tot això». La idea que menjar en companyia d´un altre és una garantia de lleialtats recíproques està molt estesa en determinats cercles però no respon a la realitat. Ens diu l´Evangeli que Jesucrist va compartir taula amb Judes, que va ser un dels seus estimats deixebles, i aquest el va acabar venent per una comissió de trenta monedes.
La història de la humanitat és un paisatge repetit de traïcions, infidelitats i negacions. I ja sense sortir de territori evangèlic caldrà recordar que Sant Pere, l´home de la màxima confiança del Mestre, ho va negar fins a tres vegades quan la policia romana el va detenir a l´hort de Getsemaní per preguntar-li si coneixia Jesús. «Mai, mai», va haver de contestar.
