07 de febrer de 2018
07.02.2018

Caçadors de «likes»

07.02.2018 | 08:24

En temps de xarxes socials, hi ha gent que només sembla manifestar-se per obtenir l'aprovació aliena. Són opinadors sense horari definit i experts en tots els temes existents, i execren comentaris taxatius, sense marge per al matís o el debat, que porten implícita la deslegitimació de qualsevol rèplica. Pontifiquen, dictaminen, conclouen. Les seves són opinions esgrimides amb l'únic objectiu d'aconseguir el reconeixement desfermat d'una arena virtual. Ai de tu si els dius que potser hi ha un contrapès al que consideren inapel·lable: automàticament, dilapiden la teva credibilitat entrant en el terreny personal, ridiculitzant la teva dialèctica, perquè el que creuen ells va a missa i tota la resta són equivocacions. Són, aquests individus, caçadors de «likes» i de feligresos, perquè en el fons no conceben la comunicació com l'inici d'alguna cosa, sinó com el final de tot. Els és indiferent el que pensis d'això o d'allò, perquè només volen que el dit aliè premi el cor, el m'agrada. Busquen una celebració aplicada però silenciosa, una adhesió però no una conversa. No deixa de ser pervers que en una era en què disposem de més mitjans que mai per conèixer de prop les impressions de l'altre, s'estiguin convertint els formats en un instrument per a l'individualisme més tirànic.

Pareu-vos a pensar en el mecanisme formal, en el context amb què escriuen en una xarxa social: sols, davant d'un ordinador, caminant amb el cap cot amb el mòbil a la mà, mentre desacrediten amb ràbia tot aquell que no combregui amb la seva visió del món. Des de sempre, mirar als ulls ha estat la perfecta metàfora d'una certa veritat, perquè vèiem en la mirada aliena la compensació dels dèficits de la paraula. Ara, l'anonimat, els refugis tecnològics, converteixen algunes persones en botxins de qualsevol repunt de sinceritat, perquè no saps si escriuen el que realment pensen o allò que els reportarà una notorietat tan efímera com absurda.

Un paradigma de tot això és que la manera d'evitar-los porti per nom «deixar de seguir» o «emmudir». Ara tot es basa en els extrems, perquè un hipotètic desacord, quan el tens amb una persona poc civilitzada, només el pots resoldre interrompent qualsevol vincle virtual. El pitjor de tot és que, a aquestes alçades, ja no s'hi val allò que «hi ha qui no sap utilitzar les xarxes». Sí que en sabem, i aquest és el problema: acceptem les seves regles del joc amb condescendència, però algun dia haurem de començar a qüestionar-les.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook