Oblidant els immorals sous que alguns executius europeus s'adjudiquen amb el beneplàcit dels seus accionistes, el principal mecanisme de la desigualtat entre nosaltres és gaudir o no d'una ocupació mínimament estable i digna.
L'efecte de la Digitalització, creuada amb la Globalització, sobre l'ocupació és cada vegada més evident. En molts estats europeus -no tots són Alemanya- no es disposa de tants llocs de treball com de joves i desplaçats laborals que aspiren legítimament a ells. Estem ja a la postocupació, on les persones amb treballs contingents no deixen d'augmentar.
L'ocupació està perdent el seu antic paper com a mecanisme pel qual les persones accedien a un cert nivell de riquesa i recursos. La idea d'aconseguir un treball fiable, en fàbriques, oficines, laboratoris, etc., com a sinònim de camí a l'emancipació s'esvaeix. El model meritocràtic basat en el «treball dur» amb el qual ens hem educat les generacions anteriors als Millenials pot estar pròxim a l'obsolescència. Això encara que se'ns ompli la boca amb les virtuts de l'«emprenedor», un grup inevitablement minoritari.
Desgraciadament, ja no és realista considerar el treball com un dret accessible en el si del mercat encara que estigui sotmès a control democràtic. La crisi de l'ocupació es planteja, fins i tot, des de mitjans gens sospitosos fins ara de pessimisme capitalista. El columnista de The Economist Ryan Avent, autor de La riquesa dels humans: el treball i la seva absència en el segle XXI, descriu «un període de canvis polítics punyents» que romandrà fins que ens dotem d'«un nou sistema social que sigui prou acceptable».
La divisió dreta-esquerra es basa en el fet que uns pensen que la desigualtat és una llei pròpia de tota societat desenvolupada i per això desconfien de qualsevol acció col·lectiva com a remei; per la seva banda, les esquerres no accepten el determinisme de la desigualtat i creuen en la possibilitat d'enfrontar-la col·lectivament. Tot i que la postocupació desencadenarà sacsejades i divisions a banda i banda, és a l'esquerra on més impacta; no és casual que al Regne Unit el partit socialista sigui «Labour» (dels treballadors).
La socialdemocràcia, en la seva recerca de repartiments equitatius entre Capital i Treball, va assumir que l'ocupació reclamada pel Capital productiu era gairebé inesgotable i legítimament va iniciar una mena de contrarevolució en favor de la feina; l'estatus polític i cultural es confirmava a mesura que l'atur baixava; semblava que s'havia trobat una fórmula que relacionava ocupació amb justícia social. L'esquerra s'ha organitzat al voltant de la quantitat i qualitat de l'ocupació i ha lluitat per preservar-la. Inesperadament, tecnologia i globalització en un planeta finit han fet desaparèixer l'ocupació «per a tota la vida», que ja no és a la perspectiva dels joves.
La caiguda del poder dels sindicats és inevitable ja que desapareix la seva antiga base. Amb el canvi tecnoeconòmic, la vella relació política a la recerca de l'Estat del Benestar falla ja que no existeix sense plena ocupació. La resta de polítiques de benestar s'aturen davant la gran reivindicació de la gent de poder treballar dignament. Un nou paradigma molt incòmode. Les esquerres no han d'oblidar la seva pròpia història, basada a valorar en cada moment l'amplitud i profunditat dels canvis associats als avanços tecnològics. Davant cada canvi disruptiu van plantejar redissenys profunds en el marc institucional perquè es pogués alliberar tot el potencial transformador propi de l'augment del coneixement humà. Sempre amb l'objectiu declarat de distribuir equitativament la riquesa generada en el si del capitalisme, un sistema al qual només respectava si s'organitzava de manera que la creació de riquesa beneficiés la majoria. La Digitalització produeix un fort benestar individual i ha millorat la sort de milions de persones del segon i tercer món, una perspectiva nova, per a la distribució equitativa a Europa.
Dues idees a valorar per l'esquerra; el seu únic punt comú resideix a basar-se en un enfortiment de l'estat (aquelles que apareixen des de la dreta, passen pel camí contrari del seu desmantellament). La primera consisteix en un cert repartiment del treball, sent Japó (curiosament la gran potència en Robòtica) la referència. Passa per la dignificació de tots i cadascun dels llocs de treball relacionats amb els serveis, inclosos aquells que poden ser considerats redundants, de baixa productivitat i automatitzables. L'objectiu és un repartiment ordenat i conscient de la feina que tracta de superar la idea de «mercat lliure laboral». Optar per mantenir un atur baix, fins i tot fora dels principis capitalistes, ja que no es concep una societat amb moltes persones sense feina.
Davant la dificultat que el treball i benestar social fallin a l'hora de proporcionar algun tipus de base segura per a la vida, una segona opció és l'ingrés bàsic universal (UBI), una iniciativa que cal valorar amb prudència. L'UBI s'ha de veure més enllà d'uns voluntariosos comptes que caldrà formular amb rigor, abans de despertar falses esperances. Crear una Europa amb una postocupació més benigna és més difícil ara del que hauria estat en els anys 70. Amb els baixos salaris actuals, suggerir que les persones treballin menys per menys paga és de difícil venda. És paradoxal que, com pitjor és la feina, més difícil és imaginar-se una societat que realment en fugi. Molts són els passos que queden per fer, però ja se sap que «Les heretgies d'una època solen convertir-se en les ortodòxies de la següent». Haver-se posat de perfil davant els efectes de la Digitalització no ha estat bo per a l'esquerra. El repte és bàsic, inclus reconeixent la dificultat d'intentar assegurar el demà basant-se en un passat que està desapareixent, per projectar-se en un avenir que, tot i que proper, encara no ha arribat plenament. Cal començar per tractar de veure les esperances que puguin existir per a les persones en aquesta era de la postocupació.
