El catalanisme polític té una dimensió força estable, el que varia és la radicalitat del projecte. Fa quaranta anys, sortint de la dictadura, aconseguir l'Estatut era un objectiu revolucionari. Quan l'estat autonòmic va mostrar les seves limitacions, el partit hegemònic (CDC) va optar per moure's entre la denúncia i el pragmatisme. Considerar la independència com un objectiu poc realista era compatible amb alimentar la flama de la reivindicació màxima. El greuge pel mal tracte espanyol era i és el carburant que manté el motor en marxa, a l'aguait de l'ocasió propícia. I l'Estat és prou generós quan es tracta d'alimentar el sentiment d'ofensa. Com més greus i freqüents els greuges, més intens el sentiment i més actiu el moviment. I més radical.

Aquest catalanisme, avui radicalitzat, és el que impulsa el procés independentista. Creure que el procés ha mort perquè la televisió divulga uns moments de dubte de Carles Puigdemont és no entendre res de res. Tampoc són gaire lúcids els qui enterren l'independentisme pel fet que la justícia ha encausat els seus líders. L'any 2012 els miops van proclamar el fracàs de la «deriva secessionista d' Artur Mas» perquè va perdre dotze diputats, ignorant l'ascens equivalent d'Esquerra i l'entrada de la CUP. El gener del 2016 van sentenciar que el «pas al costat» de Mas liquidava el procés perquè l'escapçava, i ha passat el contrari. Ara, per uns missatges de mòbil ja li canten les absoltes, i es tornen a equivocar, perquè la força del procés no baixa de les altures, encara que admeti més o menys críticament el guiatge dels líders.

De la mateixa manera, un retorn al pragmatisme, des de la certesa que la correlació de forces és adversa, tampoc no liquidarà el moviment, ni desapareixerà pel fet que Carles Puigdemont no assisteixi físicament a les reunions dels consellers a Barcelona. Al contrari: gràcies a la retirada de l'ordre internacional de detenció, el president cessat pel 155 gaudeix de llibertat de moviments i de comunicació a Bèlgica. Una situació ideal per constituir una «presidència a l'exili» amb el seu corresponent Govern, que exerceixi de far independentista. Si es confirma l'estratègia de la doble presidència, i la de «l'interior» fa reconeixement de la «legítima», podria resultar que sí que es pot governar la Generalitat des de Brussel·les. I adreçar-se cada dia als ciutadans per internet, que ja és el que està fent. Però segur que els advocats de Soraya busquen com impedir-ho.