Tridecasíl·lab

Enèrgica tonalitat emocional». L'expressió pertany a Ramón y Cajal. L'he obtingut d'una pàgina de El mundo visto a los 80 años, on el Nobel aragonès diu que quan un succés «no s'acompanya d'una enèrgica tonalitat emocional», s'oblida amb rapidesa. Així és. Jo he llegit i llegeixo molt, però només recordo els llibres que m'impressionen com un crit enmig de la nit. Fa un mes, per cert, a això de les quatre de la matinada, em trobava negociant amb el meu insomni, quan un crit procedent del carrer se'm va colar a les orelles i em va provocar el mateix mal que una agulla de punt. Atordit, em vaig acostar a la finestra i vaig córrer amb cautela la cortineta sense advertir res d'anormal. Vaig tornar al llit i de seguida em va escometre la idea que havia d'haver investigat una mica més. El remordiment va accentuar l'insomni i em vaig mantenir despert fins a l'hora de llevar-me. La dutxa, perllongada i calenta, no va alleujar la situació. El ressò de l'udol seguia donant voltes pels laberints de l'oïda interna com un molest acufen sobrevingut durant la nit. Des d'aquell dia he llegit diverses novel·les amb títols o arguments que seria incapaç de reproduir, ja que els he oblidat. Encara recordo, però, el crit, que va arribar acompanyat d'una «enèrgica tonalitat emocional». Quina composició prodigiosa de paraules! Dos simples adjectius girant com dos satèl·lits al voltant d'un substantiu per formar un tridecasíl·lab, vers d'art major, de potència salvatge, ben poc utilitzat pels nostres poetes.