09 de febrer de 2018
09.02.2018

Esmorzar de forquilla vs «brunch»

09.02.2018 | 08:00

A l'hora d'esmorzar hi ha dues Catalunyes: la del suposadament elegant brunch d'inspiració nord-americana, propi dels esnobs i sobretot de Barcelona i l'«esmorzar de forquilla», propi de la Catalunya de les comarques. L'esmorzar de « cafelito» i xurros, propi del tabernesos i desmenjats i l'esmorzar més generós, quan poden, propi dels contraris al 155. Josep Pla va escriure que a les ciutats l'esmorzar, a base de llet, cafè i brioxeria, era escarransit.

El brunch (un neologisme a partir de la unió de breakfast –esmorzar– i lunch –dinar–) consisteix en un àpat realitzat al matí entre l'esmorzar i el dinar, o que pot substituir el dinar. No és una cosa d'ara mateix. Als Estats Units va ser introduït pels britànics el 1896. Hi ha hotels que serveixen un esmorzar-dinar de 10 del matí a les 4 de la tarda. Aquests brunchs consisteixen en un bufet exposat com a autoservei, generalment. Els aliments servits solen ser els mateixos que en un esmorzar habitual, com ara els ous estrellats, salsitxes, cansalada, pernil, fruita i pastes. Però també pot incloure qualsevol altre menjar servit en un dinar. Els bufets poden tenir carn rostida o fumada, aus, mariscs, salmó fumat, amanides, sopes, verdura, etc. Els anglesos elegants i rics del segle XIX en deien, en francès « déjeuner à la fourchette», com en català (es pot comprovar al llibre Etiquette of good society, de Lady Colin Campbell, publicat a Londres al s. XIX).

L'esmorzar de forquilla, que està triomfant a la Catalunya comarcal, sobretot als caps de setmana, s'origina de l'antic esmorzar dels pagesos i marxants el dia de mercat, com els descrits per Josep Pla a la Fonda Europa de Granollers. I té regles –no, com sembla, el brunch–: és a dir, no es pot menjar de tot, sense ordre ni concert. Per exemple, no hi ha sopes, ni arrossos, ni pasta, però sí plats guisats –capipota, tripes, callos, fetge de xai o de vedella, sang i perdiu de xai, pota i tripa, carn de perol, ronyons, peus de porc amb naps o amb salsafins–, vedella amb bolets fregits o a la planxa –bacallà, peix, morralla, sèpia, sèpia amb pilotilles– i també brasa. Tot modulat segons cada contrada. Alguns hi afegeixen botifarra amb mongetes, baldana botifarra de ceba de Tortosa), trinxat, bacallà a la llauna o amb samfaina, galtes... Una brasa amb botifarres, costelles de xai, llom de porc, peus, orella, etc. Les torrades no són com les de l'esmorzar normal, sinó de pans grossos, i sucades amb tomàquet. No s'admeten entrepans, que és el que arriben a menjar alguns urbanícoles. En alguns llocs, a més, ofereixen amanides, a Girona sovint amb bròquil o bitxo confitats. Les postres discretes, a tot estirar grana de capellà o postres de músic, que és el mateix. Naturalment s'hi beu vi, si pot ser en porró. El cafè –o el cigaló–, si de cas, es reserva per al final.

A un servidor li encanten aquests sòlids esmorzars de forquilla, però és clar, en dies no feiners... Alguns cops cito les meves amistats de les xarxes a Can Selvatà, de Borgonyà. En companyia, la tertúlia es pot allargar fins a les 12 o més. No és per posar-se a treballar tot seguit, és clar... En vaig compartir algun de memorable amb en Santi Santamaria, dels quals era molt partidari, així com defensen aquests esmorzars Ramon Parellada, de la Fonda Europa, de Granollers, i Fermí Puig, el gran valedor de l'Alta Cuina Tradicional catalana.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook