10 de febrer de 2018
10.02.2018

Barcelona fa vint anys

10.02.2018 | 06:30

És la Barcelona de fa vint anys», sosté la cambrera d'un bar minúscul del centro storico de Nàpols, bressol de la pizza –per simplificar-ho molt– que de fa quatre dies és patrimoni de la Humanitat. Bulliciosa com cap altra urbs, la capital del sud d'Itàlia –la pàtria dels terrone, en l'argot despectiu dels italians del nord– és també bruta, desordenada, noctàmbula i diürna. I genuïna, com ho era Barcelona dues dècades enrere, quan els pisos turístics feien barretines, les Rambles no eren un parc temàtic i el Gòtic i el Raval estaven lliures de hipsters adinerats vinguts de terres remotes que tot ho lloguen i tot ho encareixen al preu que sigui. Al centro storico napolità farcit d'esglésies (San Giovanni i San Lorenzo Maggiore, Santa Chiara, etcètera, etcètera i etcètera), hi ha carnisseries, peixateries, adrogueries – colmados, per entendre'ns–, barberies i perruqueries regentades per, ves, napolitans. I al centro storico de la ciutat que va tenir reis espanyols una bona colla de segles –els Borbons també hi van tenir un peu posat– la immensa majoria de veïns són d'allà de tota la vida. Famílies més o menys modestes que resisteixen l'embat de la gentrificació amb una dignitat envejable sense que això es tradueixi en indiferència o en odi cap al visitant. Nàpols, com la resta de racons del planeta, no s'escapa del turisme. Al contrari, «la Barcelona de fa vint anys» el rep amb una amabilitat que descol·loca el visitant. Allà, enmig d'aquella teranyina de carrers estrets, costeruts i sinuosos, és tan fàcil perdre's com trobar-se: de ben poca cosa serveixen els mapes; de gran ajuda són les indicacions que, fins i tot sense demanar-les, brinden els napolitans al guiri desorientat.

– Perdoni la impertinència, però m'ha semblat sentir que volen anar a la basílica de San Gennaro –la monumental església que s'aixeca sobre unes catacumbes interminables.

– Mmm... sí...

– Doncs cap aquí no van pas bé. Al contrari: han de caminar cap a l'altra banda i al capdamunt del carrer ja veuran l'església.

Mile grazie.

I el senyor somriu i a continuació, guiat sempre per la prudència, gosa preguntar als nouvinguts d'on són. I els explica que li fa il·lusió trobar-se amb gent de fora i que Barcelona li va agradar molt... fa vint anys.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook