Fa temps que s'ha posat de moda dir el que s'ha de dir, que no és altra cosa que ser políticament correcte amb l'opinió generalitzada, sobretot quan el focus d'atenció recau sobre un mateix. La llibertat d'opinió fa temps que no passa pel seu millor moment perquè cada vegada som més reaccionaris davant la divergència i estem menys predisposats a entendre'ns. L'actor i presentador televisiu Arturo Valls va atrevir-se a qüestionar, durant la darrera cerimònia d'entrega dels Premis Goya, la reivindicació generalitzada sobre un augment de la presència de la dona a la indústria del cinema, afirmant que no s'havia de marejar tant amb segons quins temes perquè després els missatges es distorsionaven. Pocs segons després ja se'l titllava de masclista i misogin a les xarxes socials posant de manifest, a banda del nul respecte que es té per la diferència de criteris en aquest món extremadament connectat i virtual en què vivim, la preocupant i creixent falta de comprensió i distorsió del significat de les paraules que hi fluctuen. El pitjor del cas és que Valls no anava errat. Que el món del cinema aprofiti una cerimònia per reivindicar el que toca és tan habitual com tediós, no perquè no tinguin raons per alçar la veu sinó, sobretot, perquè un ja no sap si ho fan de veritat o perquè el Gran Germà del que és políticament correcte els condiciona. Les paraules de Valls van sonar dures i punyents, cert, però així és com sona també l'honestedat.

El cinema i tots els àmbits de la vida laboral i professional exigeixen més presència de la dona, no hi ha dubte, una més rellevant i sòlida presència que ha de ser el resultat d'una igualtat real d'oportunitats entre gèneres i no d'una sèrie de paritats condescendents. El que succeeix és que amb aquests actes, més enllà de la lògica i cridanera visibilitat, es crea la tòxica impressió que el món del setè art munta cada any el seu xou frívol de sempre, i que en veritat els importa una castanya el problema de fons. El conte de Pere i el llop venut al postureig. Valls afegia en el seu argumentari, a més, que el talent no entén de gèneres. Només faltaria! De fet, Isabel Coixet i Carla Simón, amb els seus respectius treballs, es van erigir en les justes i qualitatives triomfadores de la nit. I de l'any. Com deia el filòsof: « No hase falta disir nada más».

Difícil ho tenen, també, els altres gèneres, els cinematogràfics, per assolir un tracte més igualitari, en concret el cinema fantàstic i de terror, que fa anys que és tractat pels membres de les «acadèmies» com un cinema de segona al qual es relega a nominacions o a premis merament circumstancials sense manies. Verónica, film de terror amb una direcció i unes interpretacions magnífiques i, sobretot, un guió que ens convida a reflexionar sobre les mancances emocionals durant els sempre complexos canvis generacionals, ha certificat que aquesta igualtat de gèneres continua estancada entre dos terres.