El Dia Internacional de la Ràdio
lluís torner i callicó girona
D´ençà que, l´any 2011, l´Assemblea General de la Unesco va proclamar el dia 13 de febrer com el Dia Internacional de la Ràdio, any rere any se´n va fent la celebració, que cada vegada va agafant més força.
Tot i que, quan va aparèixer la televisió, sortiren moltes veus que pronosticaven el seu enterrament, no sols no ha sigut així, sinó que som molts els que seguim comptant amb la seva companyia. Mai millor dit, companyia, perquè així com la televisió, requereix mirar-la en un espai concret, i et limita la llibertat de moviment, fent-te estar pendent de la seva pantalla; mentre que la ràdio, d´ençà que varen sortir els transistors -i avui altres aparells més sofisticats- et permet, no només escoltar-la en qualsevol espai -sempre que hi hagi cobertura, és clar- sinó que, a més, et permet anar-la seguint en perfecta llibertat de moviments, i fins i tot fent alguna activitat concreta.
Als que ja tenim una edat, aquest mitjà ens porta un munt de records, en primer lloc dels canvis que ha experimentat, pel que fa als aparells, i en segon lloc per aquells programes que, a cada època, ens han anat enganxant i ens l´ha fet estimar, com un element, sinó indispensable, sí d´una gran utilitat informativa. Quanta gent no hi ha, entre ella nosaltres, a la qual plau escoltar les tertúlies, en les quals sol intervenir gent qualificada, que sempre ens mantenen informats dels temes de la màxima actualitat, siguin els que siguin; en aquest darrers temps, molt especialment, d´aquest que ens té tantpreocupats i ocupats: el moment polític que ens està tocant viure.
Podríem dir-ne moltes coses, i ompliríem molt espai, elogiant la qualitat d´algunes emissores, algunes de les quals, ben nostrades, que avui estan patint uns moments delicats, per injustes crítiques d´un sector de gent que les considera massa partidistes. En aquest punt, pensem, entre d´altres, en Catalunya Ràdio i RAC 1, que estan patint, les estimulem a no desanimar-se i a seguir fent la bona feina que estan duent a terme.
Vinga doncs! Vagi la nostra felicitació per la seva tasca, ànims i endavant. Per molts anys!
Trampes legals
Josep M. Loste Romero portbou
Ara i aquí els catalans patim una indefensió terrible des de la superestructura de l´Estat espanyol, amb l´ajuda inestimable de la Comissió Europea. Ens volen inhabilitar els nostres principals líders polítics catalans per tal que no es puguin presentar a les eleccions, fins i tot abans que existeixi un sentència judicial ferma. D´aquesta manera, amb «trampes legals» més pròpies de Turquia que no pas d´un país de la UE, fer possible, en un futur proper, una victòria unionista, assimilacionista i ultradretana a casa nostra. En som conscients d´això? Hem tornat al franquisme, i ara amb el vistiplau de la Comissió Europea. Cal explicar, amb pèls i senyals, aquesta situació tan anòmala arreu d´Europa. ANC, Òmnium, CDR. Si us plau: poseu-vos les piles. Catalans, persones humanes de bona voluntat: no us deixeu entabanar, políticament parlant. Cal reaccionar amb serenitat fermesa contundència i intel·ligència. Ens cal un govern al més aviat possible.
El silenci
dels covards
enric carcereny beltran lloret de Mar
Aquesta pel·lícula ha quedat sense el premi a la vergonya i a la injustícia.
A diferència d´altres anys, en el repartiment dels premis Goya, on es recordaven els fets més punyents, enguany ningú ha tingut la valentia i decència de recordar l´empresonament dels presos polítics, fet que sol passar en els països més endarrerits i que no respecten els drets humans.
Moltes persones no saben el patiment que representa un càstig injust, que a part del sofriment moral hi ha el físic, ja que els que els han visitat els ha sorprès l´estat físic que presenten, encara que la moral està intacta i tenen més empenta que mai.
Tots podem imaginar el sofriment per a la família, i haver de suportar els insults i vexacions d´altres reclusos i no poder apartar-se gaire de la dependència on hi ha els guardians. Jo ho sé molt bé, perquè a part del testimoni dels que ho poden explicar, el meu pare, en pau descansi, va passar aquesta experiència, a la presó de Girona l´any 54, per defensar els drets de la gent gran de Lloret.
És un escàndol a escala mundial, i que estic segur que aviat es resoldrà.
