Corea forma part de la cartografia habitual de les notícies que ens arriben d'Àsia. Darrerament s'hi han afegit els Jocs Olímpics d'aquest mes de febrer, un esdeveniment esportiu internacional d'esperit pacífic i que genera convivència i fraternitat. Però Corea ha estat sovint motiu de preocupació pel conflicte latent entre els dos estats en què està dividida la península i per declaracions bel·licoses i assaigs nuclears amenaçadors que posen en perill l'estabilitat de la zona i de retruc del planeta. En la nostra quotidianitat, a més, Corea s'ha fet present a través de la seva activitat industrial, que podem visualitzar, posem per cas, amb les marques d'automòbils Hyundai, Kia o Daewoo. Ara bé, Corea, més enllà de l'activitat econòmica, militar o esportiva, també constitueix una referència cultural de primera magnitud. És prou conegut l'origen coreà d'un dels intel·lectuals més influents avui a Europa, Byung-Chul Han, autor de llibres tan interessants com La societat del cansament. Avui, però, celebrem l'edició en català, gràcies a la col·laboració entre Hwang Seung Ok i Hermínia Mas, d'una antologia del pare fundador de la poesia coreana, So Jong-Ju (1915-2000). La seva vida va quedar marcada per la llarga ocupació japonesa de la península, per la II Guerra Mundial i naturalment per la Guerra de Corea. La duresa d'aquestes prolongades etapes de violència amara una part significativa de la poesia de So Jong-Ju, com el seu Autoretrat, que comença: «El pare era un esclau» i acaba: «He anat per la vida sota el sol i l'ombra,/ com un gos malalt panteixant, amb la llengua penjant», o els versos de Sabeu on és aquell país?: «Un país, que encara que faci mil anys que està ocupat,/ conserva l'ànima». I encara hi podríem afegir poemes seus que reflecteixen la pobresa o la gana, com El cel de poma, on la flaire de la fruita convoca la mainada afamada. L'obra de So Jong-Ju es nodreix de la influència zen, de caràcter essencial, i de la mitologia coreana, però també de la lectura de Nietzsche o Baudelaire. Hi descobrim consideracions plenes de saviesa sobre l'escriptura poètica i la conveniència de la contenció: «L'art de la poesia/ és deixar un tresor/ esperant al fons», i sobre la condició solitària de l'autor, associat amb un ocell engabiat. Però potser on els versos de So Jong-Ju es tornen més propers i subtils és quan s'orienten a celebrar la humilitat del viure, com quan es refereix al bou de casa o a la flor de la carbassera, que en florir feia bo tot el que cuinava la seva mare, un elogi de la senzillesa que ens recorda el Joan Vinyoli que ens diu: «Sigues fidel/ a les petites coses». I ens commouen els versos sublims on So Jong-Ju esdevé intèrpret de la més exquisida tradició lírica oriental, d'una extrema sensibilitat a l'hora de contemplar la naturalesa i d'inspirar-s'hi: «Les oques salvatges volaven plorant pel cel d'hivern/ i van morir devastades pel llarg fred./Només han quedat els plors de les seves ànimes/ per florir d'amagat dins les orquídies».