Un mal educat dels que tant abunden per Espanya -i per Dinamarca- va importunar fa uns dies en una terrassa de Copenhaguen Carles Puigdemont, expresident de la Generalitat i candidat a repetir en el càrrec, per demanar-li que besés una bandera espanyola. Amablement, Puigdemont l'hi va fer un petó, aclarint que no tenia cap problema a fer-ho.

És de suposar que l'assetjador de carrer interpretés la resposta com una debilitat, atès que el seu propòsit explícit era aconseguir que el líder secessionista, fes un petó a la bandera «amb dos collons». Naturalment, li va fer amb els llavis, que semblen zona anatòmica més adequada que aquella altra per a aquest comès.

Potser l'anècdota fos molt celebrada pels partidaris del neonacionalisme que està sorgint a Espanya, com a indesitjat efecte rebot dels excessos de cert nacionalisme català. Seria una molt mala notícia. El culte a himnes i banderes havia minvat molt en aquest país per ser substituït, afortunadament, per una visió més àmplia de la vida. Sembla que ara anem marxa enrere.

Per paradoxal que resulti, els espanyols en general s'havien curat del patrioterisme gràcies a la llarga dictadura del general Franco. A força de col·locar la bandera espanyola fins als estancs, la política ultranacionalista del Caudillo va acabar per generar anticossos de rebuig en la societat.

Tampoc va ajudar a millorar les coses el fet que el dictador insistís a assimilar al seu règim amb Espanya, de tal manera que qualsevol atac al franquisme era en realitat una ofensa a la Pàtria. I si a això s'afegeix que l'oposició antifranquista disposava de la seva pròpia bandera republicana, no haurà d'estranyar l'escassa afició dels demòcrates de llavors al nacionalisme d'ensenyes imperials i muntanyes nevades impulsat pel Sentinella d'Occident.

A tal punt va arribar la marea que la mateixa paraula «Espanya» va ser substituïda en el vocabulari de l'antifranquisme per la perífrasi «Estat espanyol»: una expressió que curiosament havia estat encunyada per Franco per definir al seu règim.

Més paradoxal resulta encara que l'hipernacionalisme espanyol conreat per la dictadura contribuís a exacerbar els moviments nacionalistes en els regnes autonòmics d'Espanya. Amb l'arribada de la democràcia va canviar el color de les banderes, la música dels himnes i els mites nacionals; però l'esperit patriòtic va seguir sent, en realitat, el mateix.

Veritat és que sembla una mica abusiu comparar una cosa amb l'altra, en la mesura que els actuals partits nacionalistes se sotmeten a les regles del joc democràtic i cap d'ells aspira a la formació d'un Estat totalitari.

El preocupant, si de cas, és que els nacionalismes es retroalimenten entre si. De la mateixa manera que el franquisme va donar pretext als nacionalistes de la perifèria, són ara aquests últims -amb els seus excessos- els que estan fomentant el retorn d'un neonacionalisme espanyol que crèiem arxivat en el llibre gros de la Història.

Com a mostra i símptoma, només cal el cas d'aquell impertinent que l'altre dia es va obstinar a fer besar per «pebrots» a Puigdemont la bandera d'Espanya. Potser tenia raó Samuel Johnson quan va dir que el patriotisme és l'últim refugi dels bergants. Tant se val si a Barcelona, a Madrid o a Singapur.