Avui fa 118 dies que Jordi Cuixart i Jordi Sànchez són a la presó, i fa 101 dies que Oriol Junqueras i Joaquim Forn també. El Govern català ha passat 104 dies a l'exili. Una vegada uns estudiants de batxillerat li van preguntar al meu avi sobre la seva vida durant el franquisme. Hi va pensar un moment. Acte seguit va recitar un per un els anys que van del 1939 al 1975. A poc a poc. En acabat va dir-los que, per entendre-ho encara millor, si us plau recitessin els mesos, i després els dies, les hores i fins i tot els minuts. Quan acabessin tindrien una idea aproximada del que va suposar el franquisme per al meu avi.

He sumat els dies de cada pres i de cada exiliat i me n'han sortit 958. Després m'he dit els 958 dies per dins, del primer fins a l'últim. M'ha semblat un bon acte de reconeixement. Íntim i petit. Un acte litúrgic -de pensament màgic, si voleu-, perquè en el fons no hi ha cap efecte correlatiu. El meu recompte de suport no alleugereix el seu patiment. Ni el noten. És com quan s'encén una espelma a l'esperança, pels morts, per conjurar la bona sort, tant li fa, totes aquestes coses només tenen influència sobre el qui les practica.

Abans de l'època que som, el món girava força més encantat que no pas ara. Les coses tenien el sentit que tenien, però en general es tractava d'un sentit plausible. El sociòleg Max Weber va relacionar l'esclat de la modernitat amb el declivi de la religiositat. I qui diu declivi de la religiositat també diu declivi de la superstició, la màgia, els romanços esotèrics. A mesura que racionalitzàvem l'univers -i que el tornàvem més burocràtic, capitalista i científic-, l'univers mateix es va desencantar. Més intel·lectuals i diguem-ne menys astrològics, quants més secrets esbandíem més inquiets i angoixats ens trobàvem. Per sort la ciència va pal·liar el neguit de trobar explicacions, va domesticar la incongruència, allí on la religió anava desapareixent. Ara el món gira com sempre, però més en cru.

Tanmateix, ni avui som tan enraonats ni segles enrere la gent era tan esventada. Diògenes i Sòcrates no em semblen gens belitres, i en canvi quan ara voltes trobes gent que no veuria la veritat ni ensopegant-t'hi. I una veritat d'avui diumenge 11 de febrer del 2018, és que ni els presos polítics ni els exiliats tenen cap horitzó de maniobra que no sigui el de continuar com estan. Els uns anorreats i els altres amb un braç lligat a l'esquena. L'Estat encara no ha ensenyat totes les dents. Els tribunals internacionals no li faran ni pessigolles. La intervenció de Catalunya no té final estipulat. L'escalada de la judicialització acaba de començar. Aniran a buscar tot aquell que molesti. I això és tan veritat com n'és que l'única manera no perdre-hi bous i esquelles és no vinclant-se. Podem comptar els dies, les hores i els minuts, si això ens dóna la raó. Podem engreixar el memorial de greuges. Ara bé, si de debò es vol algun efecte palpable, llavors l'essencial és no fer cap pas enrere.