Per als no iniciats en ritus nacionalistes, pot semblar una extravagància la formació d'un govern de la Generalitat, al Parlament de Catalunya i, alhora, d'una entitat simbòlica, una presidència preternatural en el cel tacat de Brussel·les, entorn del fugit Carles Puigdemont. El govern, a París; la Cort, a Versalles, com en els temps en què França i Espanya eren patrimoni de Lluís XIV o de Felip II. Però no és una extravagància -no només-, sinó una veritable palanca de poder polític, amb una llarga tradició.

La paraula més cara al nacionalisme no és independència, sinó traïció. L'astut Artur Mas va descobrir com podia frenar la pèrdua de vots del seu partit i subjectar, alhora, l'ascendent ERC: amb la candidatura unitària o batibull Junts pel Sí. Oriol Junqueras, molt raonablement, s'hi resistia, però com que és devot, li van enviar un capellà per convèncer-lo, amb l'amenaça afegida que, de no transigir, seria presentat com un traïdor a Catalunya. Després de la maceració, va arribar el part. I les rialles dels patricis del PDeCAT per com de fàcil que havia estat portar-lo a l'hort. Després, quan Puigdemont va voler utilitzar la convocatòria d'eleccions com a única sortida al seu mal pas, van ser els republicans els qui li van dir traïdor («per 155 monedes») mentre que ara els del PDdCAT tornen a fer servir la paraula llancívola -«traïció!»- si els d'ERC tornen a dir que l'emperador Puigdemont està nu.

La Generalitat no és una institució mil·lenària de la mateixa manera que Espanya no la van fer els visigots, com sosté César Vidal. Que les institucions catalanes prenguin un nom amb tanta solera és del tot legítim, sempre que no s'oblidi que procedeixen de la Constitució i l'Estatut. També hi va haver molta astúcia en el retorn de la Generalitat a l'exili de Josep Tarradellas. La gent tenia una causa legitimista amb la qual estar entretinguda i es creava un referent conservador per dissoldre, des de dins, l'hegemonia de l'esquerra catalana, llavors aclaparadora.