El missatge ja cala entre l'opinió pública: mitjans i polítics van anunciant que l'actual sistema de pensions, de repartiment, és insostenible a mitjà termini (2017 va acabar amb el major dèficit de la Seguretat Social, proper als 19.000 milions d'euros) i es comencen a plantejar «solucions» per afrontar el problema.

El retard en l'edat obligatòria de jubilació (que culminarà el 2027, quan es fixi en 67 anys) s'ha revelat insuficient. Per factors: conjunturals (la dura crisi de 2008-2013), de mig termini (es jubilen generacions amb sous alts, mentre els llocs de treball creats per finançar aquestes prestacions són de pitjor qualitat i escassos en quantia) i de llarg (l'última cohort generacional incorporada al mercat de treball, nascuda entre 1976 i 1995, és molt inferior a la de nascuts entre 1960 i 1975... i tornarà a baixar quan ingressin els nascuts a partir de 2008).

Davant d'aquest panorama, experts i polítics insten la població a que estalviï per finançar-se plans de pensions, cosa que presenta dos problemes: la majoria d'ells no són rendibles, financerament parlant; i la capacitat d'estalvi dels espanyols és bastant baixa, atès que els sous també ho són (mentre es torna a recórrer al crèdit per mantenir els actuals nivells de consum).

Així que el Govern ja ha llançat globus sonda (per exemple, tenir en compte tota la vida laboral per tenir dret a una pensió, en lloc dels últims 20-25 anys), per retallar el poder adquisitiu de les pensions (la revaloració anual del 0,25% de les mateixes també contribueix a això). I és que es confia en aquests pegats per no haver d'adoptar mesures més doloroses (retallada de les pensions més elevades?), donat l'alt cost electoral que tindria per al partit que les adoptés.