Lucía Méndez concloïa el seu article dominical amb una cita meva. Parlava ella del jutge Llarena com del defensor de l'Estat i reflexionava sobre la confusió dels independentistes en creure que Rajoy era l'actor al qual havien de vèncer. L'Estat són els jutges, argumentava Lucía. Els filòsofs ens posem emfàtics i citem Gramsci i diem això de la guerra de posicions i de l'últim cinturó de defensa. Però si apliquem la metàfora casolana del toreig, llavors Rajoy és un subaltern i només prepara la sort. En els assumptes seriosos, qui entra a matar és el jutge. El que pinta Rajoy a l'Estat s'ha vist amb Rubalcaba. Que la plana major del PDeCAT s'assegui amb ell per veure com acabar amb Puigdemont suggereix una cosa. Rubalcaba segueix sent un poder de l'Estat, més influent que aquestes estàtues de cera que s'asseuen els divendres a la Moncloa.

Que els punts de vista de Rubalcaba estiguin miraculosament en harmonia preestablerta amb les decisions del jutge Llarena, això és l'Estat. No implica que hagin parlat. L'Estat té una capacitat de percepció aguda. Que Puigdemont no té ni idea del que això significa, és el que s'aprecia en els seus missatges a Comín. L'Estat és fred com un tros de gel. Per això Franco va estar molt temps assegut sobre ell. No sap res de passions, imaginacions, sacrificis ni afectes, dels nostres i dels d'ells. No sap res de fer el ridícul. Això l'hi deixa als polítics, la seva part més superficial, la pantalla rere la que s'oculta. Per això no té problemes en què ells siguin incapaços. Així s'oculta encara millor la màquina pesada, inflexible, que opera sine ira et studio. Just el contrari de Puigdemont, que només actua amb accepció de persones, que tria els seus com un cabdill sarraí.

Del que ha dit Puigdemont alguna cosa no deixa d'enutjar-me. Es veu l'home a si mateix, mudat a una mansió de 600 metres quadrats, com si estigués en els últims dies de la República, quan Catalunya era el camí de l'exili de l'Espanya derrotada. Dies abans m'havia arribat un llibre esperat de Sebastià Faber sobre la memòria de la guerra civil. Faber és un especialista en Max Aub, i totes les imatges d'aquests últims dies de la República es podrien resumir en aquell passatge que diu una cosa així com: mira tots aquests homes i dones; els veus cansats, angoixats, famolencs, famèlics, vestits de parracs, espantats i perduts; però aquests, recorda-ho tu avui i sempre, aquests són el millor d'Espanya. Aquesta frase, que ara cito maldestrament i que resumia la trista sort dels centenars de milers d'espanyols i espanyoles que van passar la frontera fugint de la mort, ressonava en mi durant aquests dies i amb ella la següent pregunta: de veritat creus que tu ets un d'aquells, Puigdemont? Aquella experiència comuna, que va unir en el dolor més intens diverses generacions d'espanyols i catalans, i que hauria de fundar una solidaritat intensa com a poble que va compartir desgràcies i terrors, sembla que només inspira en Puigdemont una megalomania narcisista. Ell sol en un platet de la balança i tots els altres en l'altra. Ell igualava la tragèdia.

El supòsit de base de tota aquesta figuració esgarriada és que resulta equivalent defensar la legalitat republicana el 1936 que violar una legalitat jurada, confirmada i amb suficient suport popular com per ser reformada respectant-la. I el supòsit de base ulterior és que a Franco només el van patir ells, la minoria nacional catalana; que la guerra civil es va preparar com a solució final del problema català; que els centenars de milers de persones no catalanes que van morir, que totes les que van marxar a l'exili, que els milions de víctimes que van patir la crua postguerra, tots ells eren comparses, mers efectes col·laterals, víctimes del foc amic franquista, una decoració de camuflatge per ocultar el que era veritablement l'objectiu de la rebel·lió: acabar amb Catalunya. Aquest refinat supremacisme (que declara tant sofriment espanyol espuri i estèril) escup sobre el més sagrat de la història d'Espanya, sobre el seu dolor més profund. I que aquest home, el mateix dia que signava un contracte de lloguer d'una mansió que ni hauria pogut somiar el mateix Azaña, digui que es veu instal·lat en aquells dies terribles, això em resulta obscè.

No. Milions d'espanyols i espanyoles no estem desitjant llegir cap nou parte de derrota. No som comparses d'un Franco meta-històric que portem a dins, com un destí fatídic. Coneixem una mica de la història d'Espanya com per saber que hi ha molt a millorar en el nostre Estat; i sabem més encara, que no ho farem mai sense el suport i la solidaritat de la Catalunya republicana. Per exemple, sentim vergonya d'aquest judici a un cantant de rap que, amb tota raó, exigeix utilitzar la llibertat d'expressió per dir en veu alta el que molts han rumorejat escandalitzats en veu baixa; i hauríem de sentir culpa com a col·lectivitat per no haver sabut transmetre a un jove, que està clarament animat pel seu sentit de la justícia, que el que van fer els Grapo no va tenir res a veure amb aquests ideals.

És clar que hi ha molt a canviar! I des de fa molt de temps. Els meus vells amics Román García Pastor i Javier Benet, intel·ligències sempre atentes, pengen a Facebook comentaris sobre la reedició del llibre del socialista Antonio Ramos Oliveira sobre la història d'Espanya, ara amb el títol d' Un drama histórico incomparable. Del llibre destaquen l'«ús desmoralitzador de la llei» com una de les constants de la dreta espanyola, la clau de la mala fe de Cánovas. I això és el que veig en la fiscal que emmudeix davant la valenta resposta del cantant Hasel: un ús desmoralitzador de la llei, perquè es fa servir de forma indiscriminada i introdueix en un mateix sac el que pugui ser un excés de valoració i el que és una genuïna expressió de posicions crítiques sobre vicis públics.

Sé tot això, per descomptat, i sobretot sé que portem 40 anys amb prou feines de vida civil real després de mil·lennis d'endarreriment polític. I per això només desitjo temps, perquè en els assumptes importants només es millora lentament. Però quan m'aturo a analitzar el comportament de Puigdemont, llavors no tinc categories històriques adequades.

No obstant això, potser per un atzar tinc a mà altres categories que s'apliquen al cas. He llegit un petit llibre de Catherine Malabou, una rellevant filòsofa francesa. Es tracta d' Ontology of the Accident: An Essay on Destructive Plasticity. I em pregunto si Puigdemont, lluny de ser una metamorfosi del nacionalisme català, no serà l'exemple perfecte d'aquesta plasticitat destructiva que identifica Malabou, d'una persona que de sobte no té res a veure amb el passat ni amb el futur, i ens presenta només una realitat irreconeixible. Sí, pot ser. Puigdemont, un cas de la nova ontologia. I recordo Kant: la bogeria dels polítics explicada pels somnis de la metafísica.