Van aparèixer el mes de gener enquestes probablement cuinades, que insinuaven que Cs pot trencar el tradicional bipartidisme dels dos partits, el PSOE i el PP. Dels sondejos es desprenia que el partit de l' Albert Rivera pujava amb tanta força, que se situava en primera posició tot donant-lo com a possible guanyador en unes eleccions generals. Potser alguns consideren que és hora d'esbandir del poder el PP pels seus múltiples casos de corrupció i per la imatge atrotinada que projecta a la comunitat internacional.
Tanmateix el dia 5 de febrer va fer-se públic el baròmetre del CIS que presenta el PP com a primera força amb un 26,3% d'intenció de vot, PSOE 23,1, Cs, 20,7 (a les eleccions del 26 de juny del 2016, Cs havia tret 13,1%) i Podem 19. El partit que més s'enfila és Cs, el que més baixa Podem, també PSOE i PP flaquegen. Així doncs Cs es configura com l'àrbitre, com el parit xarnera, que pot donar el govern al PP o al PSOE. Però també hi ha la possibilitat que es converteixi en partit de govern i que la xarnera sigui el PP o el PSOE.
Hores d'ara el PP se sent amenaçat i en Rajoy ha exigit als ministres amb més presència en els mitjans de comunicació i que afinin més les declaracions, si bé el PP s'ha descuidat de Catalunya, s'ha d'aplicar més per reconquerir Espanya. Perquè si a Catalunya Cs va sostreure vots al PSC i deixà Iceta bocabadat, Cs ara anirà a poar vots en els estanys del PP.
En les democràcies assentades hi solem trobar dos partits, un conservador, l'altre progressista, que es van rellevant al Govern. Durant uns períodes manen uns, i quan s'excedeixen, es corrompen, els fums de la prepotència els pugen al cap, l'oposició en les eleccions els tomba i els substitueix. Una dinàmica que en alguns països com el Regne Unit i els Estats Units, fa molt temps que els funciona relativament bé. Aquí són el PP i el PSOE, que ara es troben amb un nouvingut amb ínfules semblants a Podem, que els discuteix l'hegemonia, que es prepari Cs, perquè li dispararan des dels dos cantons.
En aquestes últimes dècades s'ha trencat el bipartidisme en algun estat europeu i un partit nou de trinca els ha escombrat a tots dos com ha passat a Itàlia i França. A Itàlia contra el Partit Socialista i la Democràcia Cristiana va situar-se al bell mig Força Itàlia d'en Silvio Berlusconi i aquest els va aparcar, a França tres quarts del mateix, a la dreta el Front Nacional de Le Pen i a l'esquerra el partit socialista engrunat en situació de naufragi permanent.
La irrupció de Cs no és encara compresa pels socialistes catalans que s'atorguen el mèrit de ser ells la bèstia negra de l'independentisme. El PSC disposa de pensadors i escriptors que es prodiguen molt en determinada premsa i en la xarxa social, però en realitat estan fent la feina bruta i tot indica que serà Cs, un partit jove i il·lusionant, qui s'emportarà els vots. El PSC sembra, Cs recull.
Cs és la dreta moderna, fills i nets políglotes del conservador PP amb unes noves pràctiques socials i sexuals avançades. Fins i tot la biografia del seu líder revela un nou estil d'entendre la família, puix s'ha separat de la primera dona i viu amb una altra.
Així doncs un català de nom Albert, no contaminat pel catalanisme, va teledirigit per experts en màrqueting, sociòlegs, dissenyadors d'imatge, a ser president del Govern d'Espanya. PP simbolitza la dreta rònega, resclosida, d'estètica carrinclona, més que vella, antiga, de propietaris latifundistes, que encara no ha passat la Revolució Industrial del segle XVIII-XIX. Les dues dretes s'enfronten per La Moncloa; el PP vol situar-hi en Rajoy de tota la vida, i Cs, l'Albert Rivera, apreciat i ben vist per la gent que remena les cireres d'or, fins aproven la crítica que aquest fa al PP de tebiesa, de ser uns polítics acoquinats, uns tous, i que ells haurien acabat el problema amoïnós català amb més diligencia enviant l'armada invencible.
Per la intel·lectualitat suposadament progressista, que es fa l'orni, Catalunya representa una molèstia, una àrdua convivència perquè no entenen com uns ciutadans opten per una república i volen escindir-se. Catalunya és una regió oblidada, una extravagància política, una illa llunyana, en la qual es fan experiments rars que no els interessen gens, que ja els va fer en Plató a Atenes.
El procés i els polítics empresonats més que anguniejar-los, els fan nosa; el que ha d'inquietar és el canvi climàtic i el conflicte que pot provocar el líder de Corea del Nord, Kim Jong-un, amb el pistoler capriciós Trump. Fins i tot ja no es venen diaris on en al titular hi figuri el nom de Carles Puigdemont.
S'ha elucubrat que uns ideòlegs i una premsa han desbridat el franquisme arraulit en la memòria de Rajoy, Cospedal, Pablo Casado i Soraya Sáenz de Santamaría perquè caiguessin a un parany castigant durament Catalunya i així afavorir el PSOE i un Pedro Sánchez, el pacificador, moderés els intents destructius dels dos bàndols. Un error de càlcul perquè la gestió del PP respecte a Catalunya es considera massa condescendent, l'han tractat amb massa miraments. Podem s'ha retractat per haver donat suport al referèndum per congraciar-se amb el seu electorat hostil a la independència de Catalunya.
Que estrany ressona el vers: «En la terra verge d'odis, no hi havia teu i meu».
