Hem entrat en una fase decisiva del camí que ens ha de portar a la independència efectiva de Catalunya». La frase pertany a la declaració que va emetre dissabte el secretariat de l'Assemblea Nacional de Catalunya, ANC.

Convicció, il·lusió o desig? El debat independentista es mou entre els qui veuen l'objectiu final a l'abast d'un darrer esforç, i els qui pensen que una retirada a temps és una victòria. Aquesta distinció no es correspon amb la totalitat dels que diuen una cosa o l'altra. Hi ha pessimistes que ho amaguen, o potser s'ho amaguen a ells mateixos tement que la prudència els faci traïdors. D'optimistes que ho reprimeixin, en canvi, no n'hi ha gaires.

L'ANC ha jugat un paper determinant en l'evolució del procés. Ha empès i ha estat empesa. Les bases independentistes s'hi han implicat per pressionar les direccions dels partits, de tendència reticent. Ara que la direcció d'Esquerra i una part del PdeCAT es fan greus preguntes sobre el full de ruta a seguir, l'Assemblea exigeix fe i determinació, com en el passat. Sap que si no ho fa ella ho faran els Comitès de Defensa de la República, els CDR. El comunicat sintonitza amb la posició de Junts per Catalunya; per ser més precisos, amb l'entorn de Puigdemont, que ocupa els llocs clau i respon a les instruccions emanades des de Brussel·les. Ni un pas enrere.

L'Estat ataca el procés per terra, mar i aire: des de l'executiu, el legislatiu, el judicial, i el mediàtic. Es filtra que Puigdemont serà processat i inhabilitat preventivament a l'abril, i s'emetrà una nova petició d'extradició, més acurada que l'anterior. Mentrestant és probable que no permetin la investidura a distància i persegueixin la mesa del Parlament si ho intenta. I en tot cas, seria anul·lada. Ernest Maragall va dir el que pensa molta gent d'Esquerra: que per una votació sense recorregut no cal enviar ningú a la presó.

Però l'Assemblea parla d'acceptar els riscos. Reclama «demostrar que uns i altres estem disposats a assumir les responsabilitats i conseqüències penals davant de l'Estat demofòbic». Els damnificats podran comptar amb «el suport necessari des de la societat civil», el mateix de què gaudeixen Junqueras, Forn i els Jordis.

«La sang dels màrtirs és la llavor de l'Església», va escriure Tertulià al segle II. Ens en recordem perquè van guanyar.