Treure la llengua

Hi ha dos tipus de persones: les que treuen la llengua quan escriuen a mà i les que no. Escriure a mà s'ha convertit en un exercici eventual, romàntic i fins i tot arqueològic; avui en dia, més enllà de relacions epistolars o les persones obstinades a plasmar en un paper el que emana dels seus pensaments o fruit d'una persistent observació, agafar un bolígraf o un llapis només pertany a una determinada franja generacional, és a dir, la que està en una etapa educativa. La resta, a partir d'un determinat moment de la seva vida, només escriu a mà quan ha de signar alguna cosa o bé per apuntar números de telèfon i aspectes que no vol allunyar de la memòria. Si abans «passar a net» era millorar la pròpia cal·ligrafia per fer-se més entenedor, ara es refereix a reproduir aquella primera versió en un document virtual. Hi ha qui fins i tot s'espera a escriure el que necessita escriure, perquè si no té un teclat per fer-ho veu perillar la seva permanència, com si el paper físic tingués el do de la combustió espontània. I clar, com amb gairebé tot a la vida, la falta de pràctica devalua tot el que has après, i la insistència a escriure per ordinador t'empitjora la lletra a mà fins a fer-la incompressible, per als altres i per a tu mateix. Per aquest motiu, quan veus algú escrivint a mà és com si el món s'aturés, perquè en aquell ancestral exercici hi ha alguna cosa de desafiament a la immediatesa.