14 de febrer de 2018
14.02.2018

Treure la llengua

14.02.2018 | 10:10

Hi ha dos tipus de persones: les que treuen la llengua quan escriuen a mà i les que no. Escriure a mà s'ha convertit en un exercici eventual, romàntic i fins i tot arqueològic; avui en dia, més enllà de relacions epistolars o les persones obstinades a plasmar en un paper el que emana dels seus pensaments o fruit d'una persistent observació, agafar un bolígraf o un llapis només pertany a una determinada franja generacional, és a dir, la que està en una etapa educativa. La resta, a partir d'un determinat moment de la seva vida, només escriu a mà quan ha de signar alguna cosa o bé per apuntar números de telèfon i aspectes que no vol allunyar de la memòria. Si abans «passar a net» era millorar la pròpia cal·ligrafia per fer-se més entenedor, ara es refereix a reproduir aquella primera versió en un document virtual. Hi ha qui fins i tot s'espera a escriure el que necessita escriure, perquè si no té un teclat per fer-ho veu perillar la seva permanència, com si el paper físic tingués el do de la combustió espontània. I clar, com amb gairebé tot a la vida, la falta de pràctica devalua tot el que has après, i la insistència a escriure per ordinador t'empitjora la lletra a mà fins a fer-la incompressible, per als altres i per a tu mateix. Per aquest motiu, quan veus algú escrivint a mà és com si el món s'aturés, perquè en aquell ancestral exercici hi ha alguna cosa de desafiament a la immediatesa.

El més curiós és que també en això tenim matisos. Hi ha qui escriu a mà amb el mateix hieratisme amb què escriuria al teclat. Seriós, sobri, impecable. I després hi ha qui treu la llengua mentre ho fa, com si es tractés d'un timó que garanteix el bon port de l'escriptura. Serveixi aquest article com a entusiasta reivindicació d'aquesta figura. Treure la llengua mentre s'escriu transpira amor per aquesta pràctica i diu molt de qui ho fa, perquè no reprimeix la latència d'aquell infant que en va aprendre i encara perviu quan mira el paper en blanc. Aquesta llengua emergent és el símbol del respecte a la paraula, al valor del seu traç i a la convicció que se li vol donar. S'utilitzi com a recordatori d'alguna cosa, o bé com a simple teràpia quotidiana, l'escriptura a mà és una metàfora d'allò que mai no deixem de ser: personatges amb el poder de reflectir-nos en tot el que creem i expressem.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook