Aquests dies es parla de com ens afecta el 155 al dia a dia dels catalans i ens expliquen com s'han deixat de posar en marxa projectes que ens afectaran en el nostre futur i sembla que és veritat que s'han deixat de prendre decisions que poden ser importants. Però els pregunto, què haurien dit els patriotes de tot tipus si l'executiu de Rajoy hagués pres decisions importants sobre el futur de Catalunya? Qui és responsable que avui encara tinguem el 155 vigent? Per què els independentistes, que diuen estar d'acord amb no se sap quin programa, no decideixen fer govern i desactivar el 155 i poder prendre aquestes decisions que diuen que necessita el país?

Mirin, per analitzar el 155 s'ha de recordar els seus orígens. Per a mi va ser penosa la DUI que va declarar el Parlament. Va ser la DUI de la vergonya, vergonya perquè ho varen fer sense convicció, vergonya perquè cap de les coses que se suposa que comporta una DUI és va produir. La bandera espanyola va continuar al Palau de la Generalitat, no hi va haver declaració pública, les estructures d'estat que deien que tenien preparades no ho estaven i l'endemà tots els membres del Govern varen deixar els seus despatxos. El president Puigdemont sols el vàrem veure passejant per la Rambla gironina i després ja a Brussel·les, ni tan sols va fer front als seus propis actes. I va ser penosa perquè va ser declarada per por de ser declarat traïdor. ERC, que ara sembla la gran defensora del realisme, va declarar la guerra a un Puigdemont, que, en un acord del qual s'havia fet garant el lehendakari Urkullu, estava disposat a convocar eleccions sabent que així s'evitava el 155. Un recorda la famosa frase de Companys després de declarar la República Catalana el 6 d'octubre quan en tornar a entrar al despatx diuen que va dir una cosa com «Ara espero que mai més em direu que no soc catalanista». Una frase que podia haver repetit el 21 d'octubre Puigdemont. Tots sabien que això comportava que s'activaria el 155 i varen preferir uns fer i altres impulsar una pantomima abans que algú els pogues senyalar com a traïdors. I ara tenim una realitat condicionada pels judicis, presons i exilis que aquesta situació està portant amb la corresponent dosi de desordre i emocions que tot això comporta.

I tots sabem què va passar, es va activar el 155 però per poder tenir el suport del PSOE el Govern va decidir minimitzar la seva aplicació convocant eleccions per al 21 de desembre. I tots els partits hi varen participar i el resultat fou el de sempre, al voltant del 47% dels vots votaren partits que defensaven la independència però la llei electoral els ha donat la majoria de diputats. I ara no es posen d'acord. Ara han canviat les tornes. Ara ERC vol un govern lliure de problemes judicials i Puigdemont els torna la pilota i els llença el repte que ho diguin en veu alta mentre ell els va situant en la zona dels traïdors. I la CUP, necessària si volen tenir govern independentista, ajuda Puigdemont. I els diré que tinc la convicció que ERC busca que el govern d'en Rajoy, el tant menyspreat govern d'Espanya, els resolgui el problema. Esperen que la via judicial faci impossible la investidura de Puigdemont si no és que accepten tenir més persones imputades als tribunals. I Puigdemont en el paper de pur està cercant una negociació pel seu compte al marge dels seus suposats aliats per salvar la seva difícil posició judicial. Veient aquest espectacle un no pot deixar de recordar que el gran catalanista Cambó va donar tot el seu suport a Franco quan va esclatar la Guerra Civil abandonant la República. O els burgesos catalans demanant al govern de Madrid que els solucionés els seus problemes amb els obrers.

Ara fa la impressió que ERC i Puigdemont ho fien tot que els resolgui els seus problemes el govern de Madrid per falta de valentia política, per falta de coratge per defensar el que pensen i diuen en privat, però, que no s'atreveixen a dir en públic, per por de ser titllats de traïdors, per por de ser menyspreats pels mateixos que ells han llençat a una batalla que sabien que, pel camí que proposaven, no es podia guanyar i, no obstant això, hi varen llançar de forma insensata la gent de bona fe. I aquí estem entre el teatre i la realitat perquè si la política té el seu aspecte d'espectacle, el més important en política és aconseguir fer avançar les coses cap als objectius desitjats. I per molt que ens pugui semblar que els objectius són els correctes i purs, si l'actuació, l'estratègia que seguim, fa que les coses vagin en sentit contrari al proposat, és que ens equivoquem i el que s'ha de fer es replantejar l'estratègia. No spc independentista i no m'agrada com estan les coses però en cas de ser-ho, estaria molt més empipat perquè, pel camí que segueixen, no es va cap a la independència. I constatat el fracàs de la via elegida no són capaços de replantejar l'estratègia donat que tal com ho han plantejat, de forma emocional i com a objectius irrenunciables, ara no tenen sortida si no és anunciant que hem d'anar per un altre camí i això, tal com s'han fet les coses, és vist com a traïció per la bona gent que els ha seguit i a qui han enredat.