L'organització solidària Oxfam va encobrir primer, va minimitzar després i es desmarca ara dels escàndols de prostitució protagonitzats pels seus alts càrrecs a Haití i Txad. Els capitostos aplicaven en zones deprimides el dret de cuixa d'un exèrcit d'ocupació. En el fragor de l'orgia, detenen el president internacional de l'entitat per un altre cas de corrupció, que per fortuna no implica menors. En una de les últimes campanyes de la benemèrita entitat, campeja l'eslògan «És hora de canviar les regles». Per violar-les, se'ls va oblidar afegir.

Oxfam va protegir els seus dirigents corruptes, malgrat les proves demolidores en contra seu. Els va facilitar la sortida d'Haití sense denunciar-los i entorpint la seva persecució legal. L'ONG es va comportar com una potència colonial. Pitjor, va actuar com els partits polítics sobre els quals pretén una repel·lent superioritat moral. Només cal preguntar-se quin control dels diners pot garantir qui és incapaç de moderar les ganes dels seus dirigents. Quan una organització prodiga càrrecs de l'estil de secretàries de desenvolupament internacional, el germen de la corrupció s'ha apoderat de la seva estructura.

Les ONG són tan corruptes com els partits polítics. Ho escric amb certa cruesa, perquè he contribuït a la repugnant maniobra d'ocultació d'Oxfam mitjançant alguna entrevista, en què els seus dirigents es distanciaven de les víctimes habituals de la premsa. L'altruisme s'erigeix en la més bruta de les coartades. Per sort, el periodisme clàssic s'ha sacsejat de la seva permissivitat cap als impostors benèfics, per destapar un escàndol on l'obscurantisme còmplice supera en fàstic els fets. Oxfam reclama ara la immunitat de què gaudeixen els titans empresarials. És massa gran per caure, o per ser empresonada. En el seu pròxim pamflet, poden esquinçar-se els vestits amb els escassos impostos desviats cap a la seva organització. Els vicis cal pagar-los, i millor si els sufraguen els altres, sota el miratge que així tranquil·litzen la seva consciència.