Des que Marta Pascal va fer el salt a la primera línia de la política catalana me l'he imaginada navegant entre dues, tres o quatre aigües. Va aparèixer en mig de l'operació de maquillatge de Convergència i va tastar de primera mà què és això d'estar entre Artur Mas i Carles Puigdemont.
És com allò del quiero y no puedo; és la que sobre el paper té el poder (el timó, segons el llenguatge Mas) quan en realitat el marge de maniobra el té escàs. La tempesta la controlaven els altres i es va fer evident quan Puigdemont, des de Brussel·les, es va autoimposar com a candidat, va inventar un nom i va reduir la presència de militants del «nou» PDeCAT a la mínima expressió.
Pascal va haver d'abaixar el cap, acceptar i callar. Ara, amb Mas fora del partit i estant entre l'espasa i la paret per la investigació judicial del procés, intenta treure el cap com a coordinadora general dels demòcrates. Fa un avís a Puigdemont: «Cal un acord estable dins de la legalitat» frase que ha estat replicada quasi immediatament per la sempre atenta Elsa Artadi i pels tuitaires, que no han estat ni tan amables ni tan irònics com la veu de l'home de Brussel·les.
Ara és el moment de Marta Pascal, en què pot demostrar que pot agafar el timó que va deixar Mas i que està preparada per forçar decisions.
