17 de febrer de 2018
17.02.2018

Una reforma constitucional per als de dins

17.02.2018 | 01:34

El passat mes de desembre es van complir 39 anys des de l'aprovació i promulgació de la nostra vigent Constitució. Trenta-nou anys que, enmig de no poques dificultats, acoten una de les pàgines més brillants de la Història d'Espanya; sobretot, si se la compara amb els altres trenta-nou que la van precedir. Aquest que comencem –gairebé a manera d'Encíclica, el seu Quarantè any– pot ser tal vegada el més crític, perquè s'hi podria definir el fidel d'una possible reforma constitucional, que no sé fins a quin punt és o no probable en l'actualitat, donada la manca de predisposició per al diàleg que manifesten per ara els actors polítics.

Els recents esdeveniments de Catalunya, encara inacabats, han suposat un veritable envit per a l'ordre constitucional, en estar implicades la integritat territorial i la sobirania nacional. No es tracta només d'un greu problema institucional, sinó d'una cosa una mica més profunda, d'una autèntica crisi del procés nacional espanyol, que exigeix una solució, més que judicial, política, integrada en un procés de reforma constitucional que abordi no només l'encaix de Catalunya a Espanya –que no és un caprici dels catalans i que enfonsa les seves arrels en la història–, sinó el tancament del propi sistema autonòmic, dels seus àmbits competencials i institucionals i del reconeixement, si cal, de les seves autèntiques singularitats.

La Transició política va fer germinar entre els espanyols un veritable projecte suggestiu de vida en comú. Calia conquerir la llibertat i el pluralisme, construir una democràcia, edificar un veritable Estat social i democràtic de Dret fundat en l'efectiu reconeixement dels drets fonamentals de la persona, en l'efectivitat, també, dels drets socials i en una real divisió de poders; calia integrar-se a Europa, econòmica i políticament. La Constitució de 1978 va cristal·litzar aquestes aspiracions en un espai polític comunment compartit, en el qual van semblar trobar solució els vells problemes que havien fet impossible el constitucionalisme decimonònic: una Monarquia parlamentària qualificada per alguns com a República coronada; un Estat aconfessional respectuós amb la llibertat de consciència i amb les confessions religioses inscrites; unes Forces Armades enterament sotmeses al poder civil, professionalitzades i integrades en estructures militars europees; i finalment, un règim de les Autonomies que deixava abandonat l'Estat unitari centralista i semblava donar suficient acomodament, fins i tot a través de la seva calculada indefinició, als nacionalismes perifèrics.

Trenta-nou anys després, però, aquesta realitat constitucional, que ha fet de la Constitució espanyola una de les més progressistes del món pel nodrit elenc de drets fonamentals que defineix i pel contingut social que els assigna, sembla necessitada d'un ajust a les aspiracions de les noves generacions i a la solució dels problemes que planteja el món globalitzat dels nostres dies, encara que sense abandonar per això el seu nervi normatiu i l'indubtable progrés que va suposar.

El problema, per tant, és fonamentalment polític, de reconstrucció d'un projecte nacional que renovi al seu torn el que, en paraules de Renan, és una nació: la voluntat de viure en comú. Una voluntat que, ara per ara, passa per reflectir en les institucions la voluntat real del país mitjançant una legislació electoral que no la distorsioni en funció de la concentració territorial dels vots, sobretot si pretenem convertir el Senat en una autèntica cambra de representació territorial.

Al seu torn, la unitat en la diversitat –que això és Espanya– ha d'obligar a passar del simple reconeixement de les singularitats a la seva integració en la cultura i vida quotidiana comú de tots els espanyols. Poso un exemple: la defensa del castellà a les comunitats plurilingües hauria d'anar acompanyada de la defensa i promoció de les altres llengües espanyoles (que parlen més de 13 milions de conciutadans) a la resta d'Espanya, qüestió que conec per la meva condició de valencià. Tampoc l'esmentat reconeixement pot trencar la solidaritat entre els espanyols, legitimant aspiracions insolidàries o contínues transferències financeres per posar remei a l'endarreriment de determinats territoris sense abordar transformacions de calat que ho eviti.

La distribució territorial del poder, que ha generat el nostre Estat de les Autonomies -les normes del qual en la Constitució, moltes d'elles procedimentals o transitòries, necessiten, com abans s'ha dit, d'actualització- no està per servir als territoris, sinó per servir les persones. Apropar el poder de decisió i l'Administració al ciutadà passa, entre altres coses, per evitar duplicitats, clarificar la legislació i les relacions interadministratives, reduir la seva elefantiasi. Però passa també perquè cada Administració es responsabilitzi financerament de la prestació dels seus serveis i tingui garantida la suficiència d'aquests, de manera que sapiguem a qui hem d'exigir responsabilitat per ells. S'imposa una clara delimitació de competències entre l'Estat i les comunitats autònomes, fundada en criteris racionals d'interès general, evitant la invasió d'un en les de l'altre, amb contínua litigiositat davant el Tribunal Constitucional, i limitant també la possibilitat de delegació o transferència immotivada de competències de l'Estat en un procés que, fugint en el seu moment del federalisme, té tints clarament confederals i pot generar altes dosis d'inseguretat i desigualtat.

Hem de proposar reformes per canalitzar adequadament la voluntat i les aspiracions dels que acceptem romandre dins de l'Estat de les Autonomies que la Constitució va dissenyar en els termes abans apuntats. És per això que els greus problemes que actualment es presenten al voltant de la distribució territorial del poder no han de tancar el pas a les reformes necessàries demanades pel conjunt de la ciutadania que vol renovar i actualitzar el compromís de romandre junts. En aquest sentit, torno a invocar la meva condició de valencià per reclamar, de forma rotunda, la competència de la meva Comunitat per legislar en matèria de Dret Civil; competència que reconeix el seu Estatut reformat el 2006 en 7 articles, que va concitar una gran unanimitat política al Congrés dels Diputats i que, amb una interpretació estricta de la competència estatal sobre legislació civil i de la subsistència «dels drets civils, forals o especials, allà on n'hi hagi» (art. 149, 8a de la Constitució), no ha reconegut el Tribunal Constitucional en anul·lar tres lleis dictades per la Generalitat Valenciana en matèria de règim matrimonial, custòdia compartida i parelles de fet. Per què retallar aquesta aspiració legítima i estatutària en un país que mai ha tingut ni tindrà unitat legislativa civil i les legislacions civils autonòmiques del qual res tenen a veure amb les antigues Compilacions? Podria perfectament retornar-se aquesta competència als valencians, com la tenen altres 15 milions d'espanyols d'Aragó, Navarra, Catalunya, Balears, Galícia i País Basc, mitjançant una actualitzada reforma dels termes en què ve redactada la competència estatal sobre legislació civil acabada d'esmentar, que per a res desvirtuaria el nucli de les regles que garanteixen els elements bàsics que, en el mateix precepte, delimiten la competència estatal sobre la matèria.

Aquests impediments constitucionals no justificats, al costat de realitats com el desigual finançament autonòmic –la meva terra és l'exemple del maltractament financer reconegut per tothom però no pal·liat per ningú– o les reticències enfront de projectes veritablement estructurants però no centralistes, com el corredor mediterrani, són els que van generant una desafecció que pot i ha de ser evitada.

Hem de definir la nostra voluntat de viure junts en positiu, amb projectes integradors que converteixin les peculiaritats de cada un en la seva aportació a la riquesa comuna. No més igualtat que la necessària, que no pot identificar-se amb uniformitat segons ha declarat el Tribunal Constitucional, i la meta de la qual ha de ser, en el nostre cas, la integració de la diversitat. Però amb tots els mecanismes necessaris per garantir, de manera efectiva, aquesta igualtat necessària en una Espanya democràtica que reconeix les seves mancances, que sap que ha envellit, però que és capaç de corregir-se i posar-se metes per emplaçar-se, almenys, al cap d'uns altres trenta-nou anys.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook