18 de febrer de 2018
18.02.2018

La vanitat

18.02.2018 | 06:30

L escriptor uruguaià Mario Benedetti va conrear el periodisme, el teatre, la poesia, l´assaig i la novel·la, però va ser en la narrativa breu on, a parer meu, va excel·lir més. En una antologia feta pel mateix autor, hi apareix un conte titulat Los bomberos: com la majoria dels seus contes és curt, molt curt; llisca amb una prosa depurada, àgil, gairebé ingràvida i desprèn tothora un deix d´ironia. Es llegeix, doncs, amb lleugeresa, amb amenitat i expectació, amb un somriure als llavis. Però, com tots els grans contes, deixa pòsit. Olegario, el protagonista, és «un as del pressentiment» i se´n sent molt orgullós. Després d´uns instants de concentració, es capaç d´endevinar un munt de fets quotidians: quan plourà, per exemple. I, precisament per aquest do, els seus amics l´admiren fins a idolatrar-lo. Un bon dia senten el camió de bombers que recorre furient i sorollós els carrers de la ciutat. Olegario, amb un somriure quasi imperceptible, diu: «És possible que casa meva s´estigui cremant». Els amics, novament meravellats, callen en senyal de respecte i complicitat. Frisosos, agafen un taxi i segueixen el camió dels bombers, que per fi arriba a la casa, tota en flames, amb estelles enceses que salten pels aires. Els bombers, diligents, eficaços, emprenen la seva delicada i decisiva feina. Per la seva banda, Olegario baixa amb parsimònia del taxi, es posa bé el nus de la corbata i, «amb un aire d´humil vencedor», rep les felicitacions i les abraçades dels seus amics, una vegada més admirats per l´èxit de les seves prediccions.
La vanitat d´Olegario, doncs, com la de tantes persones (i em sembla que cada vegada en són més), està per damunt de qualsevol circumstància. Com Olegario, revesteixen la seva vida d´una teatralitat malaltissa, d´una actitud prepotent o d´una estudiada fredor. S´emmascaren, com el protagonista del conte, en una pretesa humilitat o en un altruisme postís. Justifiquen el seu afany de notorietat amb mil excuses o pretextos: la llibertat, la crítica, la creativitat, el sentit de l´humor... Ben sovint, doncs, perden la perspectiva de la realitat i, a canvi de continuar sent adulats, ho sacrifiquen tot: principis morals, ideologia, salut, amics, família, el que calgui. És aquesta gent la que ho cremaria tot –realment i metafòricament– a canvi de ser lloada, admirada, notada, de ser sempre el centre d´atenció. En tenim un munt d´exemples i, per desgràcia, em sembla que no hi ha cap bomber capaç d´extingir-los.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema