19 de febrer de 2018
19.02.2018

Contra la discriminació múltiple

19.02.2018 | 10:25

El Tribunal Constitucional va dictar el 22 de gener una important sentència en matèria laboral, que aborda la problemàtica de la discriminació múltiple, en aquesta ocasió per raó d´edat i de discapacitat, que mereix ser objecte de la nostra atenció per la seva importància doctrinal. La sentència estima el recurs d´empara interposat, perquè la persona discapacitada que el va promoure «no tindrà l´atenció que necessita, tant per a la seva salut com per a la seva integració social, davant dels que en la seva mateixa situació de discapacitat sí disposen d´aquesta assistència únicament per no tenir 60 anys». La importància d´aquesta sentència rau també en el fet que hi ha un exhaustiu estudi de com han abordat la problemàtica de la discriminació per aquests motius el Tribunal Europeu de Drets Humans i el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, en aplicació de la normativa internacional europea, el Conveni Europeu de Drets Humans, la Carta de Drets Fonamentals de la UE i les Directives sobre igualtat de tracte i no discriminació.

Per arribar a l´estimació del recurs, el TC emfasitza que la decisió de l´Administració (autonòmica madrilenya) es va adoptar amb una interpretació literalista de l´art. 3 de l´Ordre 1363/1997, de tal manera que la superació de l´edat fixada en l´esmentat precepte (60 anys) excloïa al sol·licitant de l´accés al centre residencial sol·licitat. En actuar d´aquesta manera, l´Administració no va tenir en consideració si la persona necessitava o no tractament especialitzat, sinó que simplement va considerar que una determinada edat portava al fet que no fos necessari realitzar tal consideració i anàlisi, i tampoc es va valorar l´impacte que la incorporació d´aquesta persona, amb un quadre de discapacitat psíquica severa crònica, provocaria en la resta de les persones residents al centre de gent gran. En actuar d´aquesta manera, l´Administració va aplicar literalment el precepte esmentat, «sense excepcions ni modulació».

Ara bé, el tractament generalista que efectua l´esmentada norma, i de la qual amb encert destaca el TC que no conté cap argumentació de la raó de l´exclusió per superació d´una determinada edat, no és el mateix que realitzen normes posteriors, tant del mateix com de superior rang jeràrquic, amb cita expressa de la Llei 11/2013, de 27 de març, de serveis socials de la Comunitat de Madrid, en la qual el pas d´un situació a una altra en raó del compliment d´una determinada edat no impedirà, així ho disposa l´art. 20.1, «la continuïtat de les atencions socials requerides per la mateixa persona quan passi d´una etapa a una altra», i el mateix passa en l´Ordre 625/2010 de 21 d´abril per la qual es regulen els procediments per al reconeixement de la situació de dependència i per a l´elaboració del Programa Individual d´Atenció (posteriorment derogada pel Decret 54/2015, de 21 de maig, del Consell de Govern, pel qual es regula el procediment per reconèixer la situació de dependència i el dret a les prestacions del sistema per a l´autonomia i atenció a la dependència en la Comunitat de Madrid).

És a dir, les normes referenciades no estableixen una exclusió incondicionada pel compliment d´una determinada edat, sinó que plantegen un model flexible, del qual ressalta el TC que «si bé es vertebra per sectors d´edat, no impedeix la prestació del tractament que requereixi la persona necessitada per passar d´un grup a un altre».

Cobra aquí, llavors, plenament sentit, la tesi de haver-se pogut procedir per l´Administració a una interpretació flexible de la normativa, plenament d´acord a dret perquè així ho permetien normes tant del mateix com, més important per aplicació del principi de jerarquia normativa, de superior rang. En aquest punt és quan el TC recorda la seva consolidada doctrina jurisprudencial que «la selecció de la norma legal o reglamentària aplicable per a la resolució d´un cas, és matèria de legalitat ordinària en la qual no cap ficar-se, excepte quan amb aquesta» resulti afectat el nucli constitutiu d´un dret o d´una llibertat pública com és la igualtat davant la llei, en aquest cas la interpretació de la norma adquireix rellevància constitucional en empara..., donant així lloc a un resultat discriminatori (art. 14 apartat segon CE), com succeeix també en aquest cas».

Estem doncs en presència d´una discriminació múltiple, tant per discapacitat com per edat, sumada la segona (en aplicació literalista de la norma) a la primera ja que el recurrent, exposa el TC, «no tindrà l´atenció que necessita, tant per a la seva salut com per a la seva integració social, davant dels que en la seva mateixa situació de discapacitat si disposen d´aquesta assistència únicament per no tenir 60 anys», sense que s´hagi previst efectuar ajustos raonables per possibilitar que el sol·licitant pogués ser acollit en un centre de les sol·licitades, i més quan la mateixa Administració va reconèixer en el requeriment realitzat pel TC que «disposa de centres per a això». La possibilitat d´aplicar la normativa en termes que evitessin aquesta discriminació múltiple també la va tenir el TSJ però no va prendre en consideració l´aplicació del principi de jerarquia normativa recollit en l´art. 6 de la Llei orgànica del poder judicial. Ni l´Administració ni el TSJ van aplicar la normativa tenint en consideració la normativa internacional que, recordem un cop més, ha estat plenament acollida pel TC a l´efecte d´interpretar la nostra normativa constitucional i legal.

En suma, la qüestió debatuda es planteja, argumenta el TC abans de concloure amb la resolució estimatòria del recurs, «no tant en la inconstitucionalitat de l´esmentat apartat de l´art. 3 de l´Ordre 1363/1997, el qual per descomptat prima facie resulta contrari a l´art. 14 CE, sinó en la negativa de les resolucions aquí impugnades en evitar l´aplicació d´aquella norma d´exclusió, tot i disposar d´instruments jurídics suficients perquè aquesta aplicació no tingués lloc».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema