El passat dia 16, i d'una manera clara, es van manifestar els bisbes de Catalunya en relació amb aquest poble, defensant «la legalitat moral de les diverses opcions polítiques».

I és que, malgrat que alguns bisbes han defensat Espanya com a « bien moral» i fins i tot han arribat a dir que « no se puede ser independentista y buen católico», els bisbes de Catalunya no defensen la unitat d'Espanya com a dogma de fe. Ni tampoc el Credo de l'Església.

El 2012, l'endemà que la Conferència Episcopal Espanyola considerés «moralment inacceptable» qualsevol via de desintegració de l'Estat decidida unilateralment, els bisbes catalans ens recordaven que «en un règim democràtic cada ciutadà ha de poder manifestar les pròpies conviccions». Per això la Conferència Episcopal Tarraconense reafirmava la defensa de la «legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basen en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i dels pobles». És el mateix que el passat mes de maig els bisbes catalans van tornar a afirmar, en demanar que foren «escoltades les legítimes aspiracions del poble català, per tal que» que fos «estimada i valorada la seva singularitat nacional».

El document dels bisbes catalans del maig passat, precedia el text que uns mesos més tard va aprovar la Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola. Així, el 27 de setembre de 2017, els bisbes espanyols demanaven «diàleg» al govern espanyol i al català, per trobar una solució a la situació de Catalunya.

De fet, tots els documents aprovats pels bisbes catalans en relació a Catalunya, com el text, «Arrels cristianes de Catalunya», estan en la línia de defensar «la realitat nacional de Catalunya» i de reclamar per a aquest poble «la doctrina del magisteri eclesial», que defèn «els drets i els valors culturals de les minories ètniques», uns drets i uns valors que «han de ser respectats i fins i tot promoguts» pels Estats.

En la seva nota del passat dia 16 de febrer, els bisbes catalans reconeixen que la situació present que viu Catalunya és un «problema polític de primer ordre, que obliga a buscar una solució justa a la situació creada, amb un gran esforç de diàleg des de la veritat». I per això els bisbes catalans, per tal d'afavorir un clima de diàleg, ens recorden l'exhortació Evagelii Gaudium, on el papa demana «saber dissenyar en una cultura que privilegiï el diàleg com a forma de trobament, la recerca de consensos i acords» (EG nº 239).

És important precisar que la declaració dels bisbes catalans afirma que la situació que viu Catalunya és «un problema polític» i no, com ens vol fer creure l'Estat, un problema judicial, penal o policial. Per això la situació de Catalunya no se solucionarà empresonant els partidaris de la independència, sinó amb un diàleg entre uns i altres.

I és que defensar, com ho han fet els bisbes catalans, «la legitimitat moral de les diverses opcions polítiques» (sempre que estiguin basades en el respecte als altres i per vies pacífiques) significa que un cristià pot ser independentista o no independentista, ja que la forma política no afecta al nucli de la fe.

Afortunadament els cristians en fer la professió de fe, en el Credo, afirmem que creiem en Déu, Pare, Fill i Esperit Sant i en l'Església, santa, catòlica i apostòlica. Però el Credo no afirma ni la unitat d'Espanya ni tampoc la independència de Catalunya.

Per això, utilitzant el títol d'un llibre del P. Hilari Raguer, «Ser independentista no és cap pecat», (com no ho és tampoc no ser independentista), un cristià pot optar per qualsevol opció política, ja que segons els bisbes catalans hi ha una «legitimitat moral de les diverses opcions polítiques», tant a favor de la independència, com en contra seva.