Cap general amb dos dits de front no es llançarà a la batalla quan les forces pròpies són clarament inferiors a les enemigues i les condicions, a més a més, són desfavorables. El general assenyat evita tant com pot l'enfrontament en aquestes circumstàncies i prefereix esperar-ne de més propícies. Les històries d'exèrcits mínims, desarmats i sense aliats que n'han vençut d'altres de molt superiors, gràcies a la fe en una causa justa, pertanyen a la categoria dels relats mítics; l'habitual és que acabin com els genets de la cavalleria polonesa, que, segons la llegenda (dubtosa), van carregar amb els seus sabres contra una divisió de tancs alemanys i, lògicament, van ser massacrats.
David tenia alguna oportunitat contra Goliat perquè compensava la diferència de talla física amb la superioritat tecnològica, ja que posseïa i dominava una arma que matava a distància, com era la fona. L'independentisme, en canvi, va desafiar frontalment el Regne d'Espanya des d'una situació d'inferioritat manifesta i en un entorn desfavorable, però empès per la fe en una causa que considerava justa. No tinc clar si l'estratègia de l'Estat va ser improvisada o va respondre a una hàbil planificació, però el cert és que va permetre que els atacants guanyessin terreny, es plantessin davant les muralles i s'abraonessin en un assalt final que en realitat els va conduir al fossar. Llavors, amb els assaltants desconcertats i desmoralitzats, els exèrcits propis van sortir a fer una escabetxada: gent a la presó, gent a l'estranger, gent amb mesures cautelars, Govern destituït, Generalitat intervinguda, i una llista d'investigats i d'investigables que no para de créixer.
Aquesta és la realitat. Per al vençut és hora de minimitzar els danys i garantir la pròpia supervivència. Ha de demostrar un gran sentit pràctic i no malgastar esforços. L'Estat té ganes d'aprofitar l'avinentesa per fer una gran esporgada en l'autogovern prèviament existent, i en la defensa contra aquesta ofensiva l'independentisme pot forjar aliances més enllà de les seves files. Aliances que, de passada, trencarien la sincronització de l'unionisme. Però això només és possible si prèviament admet la cruesa de la situació. El fracàs de la càrrega de la cavalleria polonesa no ha deixat les coses com estaven, sinó força pitjor. Tornar al moment anterior a tot plegat ja seria un èxit, i qualsevol maximalisme que impedeixi unir esforços en aquest sentit va en contra del futur immediat de l'autogovern.
