21 de febrer de 2018
21.02.2018

La solitud

21.02.2018 | 07:02

El filòsof Aristòtil, de qui hem après tant, va informar-nos que l'ésser humà és social per naturalesa. Segons el gran savi grec hi ha en tots nosaltres una tendència innata a relacionar-nos socialment i políticament amb altres persones, tanmateix no ens va dir si la sociabilitat portava data de caducitat, si aquesta disposició congènita seria permanent i ens duraria tota la vida. Observo en molts altres individus, també en mi mateix, que la sociabilitat s'ha anat desfent amb el pas del temps i hem perdut el plaer d'estar amb altres congèneres i tendim inevitablement a recloure'ns en el jo tot convertint la llar en la closca vital.

Probablement, el tros de sociabilitat que ens dona la natura de joves ens engresca a conèixer gent nova, però en algunes persones es descabdella aviat, el van perdent i al final no en resta ni un bri. La intercomunicació s'ha engrunat definitivament i no es pot reposar perquè és un do de la natura, com la joventut, la bona salut i destresa corporal, l'afany aventurer. Com que soc el que em tinc més a prop, parlo de mi com aquell ser que s'ha anat desinteressant del món exterior real i tangible i em limito a contemplar-lo a través dels mitjans de comunicació de masses, premsa, televisió i internet.

Moltes persones grans s'han clausurat, s'han apartat voluntàriament del món del carrer i s'allunyen metòdicament de la multitud. Una suau agorafòbia va començar a manifestar-se cap als 50 anys i anà apropiant-se de les seves ànimes fins a sentir pànic, una extrema ansietat davant l'aglomeració o els contactes socials. Quan he parlat amb persones closes, que s'han interioritzat prematurament, em diuen que no s'han enretirat per pròpia voluntat, sinó que la realitat els ha apartat a ells, malgrat la insistència de romandre actius; els espais freqüentats abans se'ls han fet hostils, s'han degradat i no suporten l'agressivitat que regna arreu. La gent crida, s'esvalota, tothom vol imposar la seva opinió i es critica tot sense cap criteri. El comport juvenil és groller i també observem barroeria en els adults.

Alguns solitaris empedreïts voregen la misantropia, el desdeny pels éssers humans que he trobat en escriptors, filòsofs i directors de cinema. Stanley Kubrick va haver de defensar-se i grandiloqüentment va declarar que estimava l'espècie humana en la qual se sentia inclòs, nogensmenys pocs s'ho van creure. El mateix podria dir de Nietzsche («què és el mico per a l'home? Una vergonya dolorosa, així és també l'home per al superhome») i de tants altres, com Kant («de la natura tortuosa de la humanitat res bo podem esperar»), Sèneca(«m'he tornat més cruel, ambiciós, inhumà, perquè he estat entre els homes), Schopenhauer («l'existència dels humans és un error»). Cesare Pavese, fart de tot, escriu com a última frase de L'ofici de viure: «ni una paraula més, només, un gest» i es va suïcidar. Molts creadors es van recloure en el territori dels mots, de les imatges o de les idees, lluny de tothom.

Per molts l'ésser humà no és digne de ser estimat després del que històricament ha fet, l'ésser humà suposadament intel·ligent ha matat irremeiablement els seus germans d'espècie. La frase aristotèlica «L'home és un animal racional», que ens l'hem atribuït nosaltres a nosaltres mateixos, ningú més l'ha corroborat.

No sé si hi ha una relació causal entre l'agorafòbia, la solitud i la misantropia, ni quina precedeix a l'altre. Tant se val. El que importa és que s'han fet vells, eremites desdenyosos; la gent els amoïna i tot l'humà els desplau. De jove corria pel poble un vell xaruc i la seva frase preferida: «Estic fart de tothom i estic fart de viure». La gent que el coneixia deia que no tenia motius de queixa. La mare en comentava que hi ha gent enfadada i descontenta de naixement, tarannàs naturals i no hi ha res a fer. La mare era sàvia, com tantes dones, el pare, intel·ligent.

En la mesura que m'he fet gran he notat que m'he anant enclaustrant a casa. M'he fet peresós, m'he esmorteït. Em fa mandra desplaçar-me. Em costa sortir a sopar amb amics o prendre cafè amb una colla. Em trobo bé amb la meva rutina quotidiana. Em deleix avorrir-me. La tendència a la solitud s'ha anat gestant amb el pas dels anys. Les llars s'han fet confortables, ho tenim tot en espais molt reduïts.

Els amics ens abandonaren perquè la política els cridava a ocupar càrrecs de responsabilitat. Molts d'ells deixaren de venir a sopar perquè ja no tenien temps per fer petar la xerrada i l'estrenada responsabilitat els allunyava de persones de pensament divers, que no estaven en la seva línia ideològica. Ara bé quan ens van necessitar no fallaven mai, un cop consellers, regidors, o feina estable en la direcció del partits van fer-se desconfiats i s'allunyaren.

Durant anys, dos o tres cops a la setmana em reunia al voltant d'una taula amb companys. Fins formaren un col·lectiu d'opinió, El pes de la palla, inspirat per l' Enric Marquès i en Lluís Bosch Martí editàrem una revista. També freqüentava les tertúlies de l'ADAC, en les quals convidaven polítics i pensadors.

Havia sigut una persona sociable, de sortir molt. No sé si ara compenso aquells anys de manduques i desori, o simplement la vida m'ha ensenyat i he après a conviure de forma còmode amb mi mateix i ara em sento reconfortat dins la meva pell.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook