22 de febrer de 2018
22.02.2018

Un president gironí amb el do de la ubiqüitat?

22.02.2018 | 07:05

El gironí Carles Puigdemont tal vegada gaudeix del do de la ubiqüitat. L'escriptor català Pompeu Fabra, que gaudia d'una especial habilitat per tal de definir els mots, escriví: la ubiqüitat és el fet d'estar present pertot. L' Elsa Artadi no fa pas gaire que ha anunciat la intenció d'en Puigdemont: després de ser investit president -la qual cosa suposo que dóna per fet- és formar un govern «per duplicat», és a dir, una part de l'executiu estaria a Brussel·les, i una altra a Sant Jaume; són paraules textuals de la creadora de «La Grossa». I es crearia la logística adient per fer viable operar des de Brussel·les i alhora des de Palau; en Puigdemont ha de manar, ser executiu i tenir tota la legalitat, ha dit l'Elsa Artadi. I ha afegit que els treballadors, funcionaris i alts càrrecs continuaran a Catalunya. De ben segur? Alguns podrien dir que jo estava carregat de punyetes en desitjar un Govern aquí mateix al país, a prop nostre, però amb aquestes intencions anunciades estem de sort, essent així que, si ens cal demanar audiència al president de la Generalitat, tant s'hi valdrà un com l'altre, podrem parlar amb el president-bis de Palau perquè serà manat pel de Waterloo, però almenys ens estalviarem les despeses del viatge a Bèlgica, carat! Sembla com si haguessin llegit la queixa que vaig exposar al meu anterior article!

Alguns pensaran que quan no són figues són raïms, però ho he de preguntar: Per ventura no ens resultarà més car mantenir dos governs que mantenir-ne un? I com es faran les sessions de control al Govern al Parlament? L'Elsa Artadi ja ha aclarit que per tot plegat les noves tecnologies ajudaran d'allò més; em tranquil·litza molt saber que el Twitter i l'Skype seran les eines fonamentals que emprarà el futur govern bicèfal de Catalunya, de boig en boig ho dic! Em quedo clavat en terra, però de ben segur que no tindrem més remei que quedar cul batut i cara alegre perquè la realitat, encara que sigui paral·lela, dura tant que ha esdevingut contumaç: l'únic candidat a ser investit president és per força en Carles Puigdemont –el cap de la força política que no ha estat la més votada pels catalans–. Ell és i seguirà essent per molt de temps l'únic candidat, tot i estar fugat de la Justícia lluny enllà a Bèlgica. Ja ho ha sentenciat l'Elsa Artadi: «És més important dignificar el càrrec dels consellers i del president que buscar que sigui pràctic». De debò que em fan por les imposicions. Em fa por el fet que uns no amainin veles i que, en passar el temps, altres ens facin anar de gambirot a tots els catalans i catalanes amb les polítiques proposades per tan sols quatre diputats del PPC, gràcies a una interpretació partidista de l'article 155. Em fa por que el futur president de tots els catalans i totes les catalanes hagi de ser per força en Carles Puigdemont. Aquest inversemblant i caòtic inici del «Procés-bis» em fa por!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook