23 de febrer de 2018
23.02.2018

Bilingüisme

23.02.2018 | 07:08

Una de les coses més tristes d'aquests dies de polèmiques lingüístiques és llegir les desqualificacions –o les simples barbaritats– que es diuen des dels dos costats. A un tuiter li he sentit dir que el català és una llengua rural que només parlen quatre gats. I a un altre indocumentat li he llegit que no valia la pena estudiar un idioma com el català que no servia per a res perquè només el parlaven cinc milions de persones (en realitat són deu milions, però bé, deixarem l'argument aquí). I per l'altre costat, he llegit –o sentit, que tant és– que el castellà és una llengua de cabrers analfabets obsessionats amb la guerra i la sang. O que és un idioma que hauria de desaparèixer perquè està fet per practicar genocidis (a Amèrica Llatina, a Catalunya, a les Balears, a València). En fi, tot això es diu quan la gent expressa el que de veritat pensa (o el que «creu» que hauria de pensar, que és una cosa molt pitjor). I no ens assabentem de la meitat de coses que es diuen.

Tot això és molt greu. El valor d'una llengua no es pot mesurar pel nombre de parlants, perquè n'hi ha prou que la parlin deu o quinze persones perquè aquesta llengua sigui l'instrument amb què aquest petit grup social ha après a entendre el món. Wittgenstein va deixar dit que tot el que no pot ser expressat en una llengua humana no existeix. I és veritat. Però si només hi ha allò que podem expressar en una llengua, prohibir o desterrar o censurar una llengua –sigui quina sigui– suposa condemnar a la inexistència determinats aspectes de la realitat que només havien estat expressats en aquest idioma. Per descomptat que és impossible conservar tots els idiomes del món i donar-los el mateix tractament. Papua-Nova Guinea té 820 idiomes diferents, així que s'ha hagut d'adoptar l'anglès com a «lingua franca» que pugui ser entesa per tothom. Això mateix passa a Guatemala, on es parlen 23 idiomes diferents, tots d'arrel maia, i on el castellà ha de ser per força l'idioma d'ús comú perquè els veïns d'una mateixa comarca puguin entendre's. Alguns d'aquests idiomes –com l'itzà– només tenen mil o dos mil parlants i és molt possible que s'extingeixin en pocs anys, però d'altres, com el quiché, tenen més d'un milió de parlants.

Una vegada vaig sentir recitar el poeta Humberto Ak'abal, que escriu en quiché i es tradueix ell mateix al castellà, i puc assegurar que va ser una experiència extraordinària. Ak'abal em va explicar que en les llengües maies existeix el concepte d'un fetge verbal, com si les paraules tinguessin òrgans interns, o almenys aquest òrgan intern. També em va explicar que el Kiché admet animals tan estranys com el ratpenat-jaguar, o que la paraula «os» ve a ser «llavor gran». Això últim és lògic, però ja em diran això del fetge de les paraules, o aquesta meravella zoològica –busquin-la fora de l'idioma kiché– que és un ratpenat-jaguar. Si un dia desaparegués el Kiché, també desapareixeria aquest portent de la zoologia que ningú ha vist però que existeix –i existirà– en la mesura que sigui anomenat per algú.

El que vull dir és que Humberto Ak'abal ha de llegir els seus poemes en castellà, si vol ser comprès pels seus compatriotes que parlen kaqchiquel o queqchí, i suposo que no menysprea cap dels dos idiomes que parla. Per això –hi insisteixo– és un disbarat aquesta mena de disputa lingüística en què hem tornat a ficar-nos i que només respon a motivacions polítiques. I és que hi ha dos sectors entestats a imposar el seu monolingüisme i a destruir tot el que sigui bilingüisme o que pot reflectir el bilingüisme. Fa cinc anys vaig llegir el pregó de la Festa de l'Estendard, a Palma, en un text escrit en català i en castellà. Vaig començar en català i vaig acabar en castellà. Doncs bé, em vaig emportar molts insults, i algunes ànimes sensibles em van acusar d'escriure en «bilingüe» –un idioma tan estrany com el ratpenat-jaguar dels maies–, fins al punt que es van oblidar de citar totes les coses que jo havia dit, en plena crisi i davant d'un alcalde del PP, sobre la necessitat de preservar –i més encara, dignificar– els serveis socials. Per a aquestes ànimes sensibles, pel que es veu, tan preocupades pel català, els serveis socials eren una minúcia mancada completament d'importància.

No veig què hi ha de dolent, tot i preservant el sistema de la immersió lingüística en català, a augmentar les hores lectives en castellà. El món no s'enfonsaria, per descomptat. Ni ningú devoraria el fetge ni el cor del català. Ni els alumnes es convertirien en monstruosos ratpenats-jaguars. Però està vist que hi ha gent que ho veu així. I que s'oposa a tot el que pugui considerar-se un orgull. Parlar dues llengües. I escriure en dues llengües. Una cosa, per cert, que fa que el món sigui molt més bonic.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook