Dissabte | La tertúlia

Escolto una tertúlia radiofònica. És un gènere absolutament devaluat perquè majoritàriament s´ha convertit en una mena de trinxera ideològica o aparador editorial de cada mitjà. Lluny queda l´origen d´aquests apassionants intercanvis de punts de vista, que mai estaven limitats per cotilles partidistes o senyals horaris, sinó per les hores de dinar, sopar o dormir i que, majoritàriament, es desenvolupaven en cafès o clubs d´homes. Però la imatge més fascinant d´una tertúlia que em ve al cap és dels anys 30 del segle passat i retrata quatre de dones. Les que va pintar l´Angeles Santos Torroella (Portbou, 1911). En el quadre apareixen quatre dones en postures molt relaxades -com si estiguessin desossades-, amb pentinats moderns, fumant i llegint. Tot i la foscor del quadre, destaquen els vestits que porten de colors vermell, taronja i blau cel molt atenuats.

El quadre el va acabar de pintar l´any 1932, en una època on el paper de la dona a Espanya començava a créixer. El país era una república que havia substituït la dissoluta monarquia, el poder de l´església es dessagnava i l´ensenyament i la cultura eren prioritaris. Quasi 90 anys després, la societat encara es veu obligada a reclamar la igualtat per a les dones, la dreta extermina la cultura a base d´impostos, els partits de dretes intenten controlar l´enseyament i si cal exterminar una llengua, i la pútrida monarquia ha tornat a imposar-se a la república dels ciutadans. I el desengany més gran, a diferència del passat, és que ja no queden esquerres ni esquerrans, ni tertúlies importants per combatre la dreta. La majoria formen part del mateix establishment.

Sempre ens quedarà el quadre La tertúlia, encara que per admirar el fabulós quadre ens veiem obligats a anar a un museu que porta el nom d´una tal reina Sofia.

Diumenge | Atac de banyes

Els diaris de Tarragona mostren l´important atac de banyes que ha agafat aquell territori a propòsit de l´anunci de l´Estat de convertir l´aeroport de Girona en un apèndix del Prat, fent una estació de l´alta velocitat a Vilobí que es dediqui fonamentalment a escopir turistes cap a Barcelona deixant xavalla a Girona. Els tarragonins consideren que existia un compromís previ per reforçar el paper de l´aeroport de Reus.

Fa uns anys vaig moderar una xerrada entre els alcaldes de Tarragona i Girona, Josep Fèlix Ballesteros i Carles Puigdemont. Aquest últim va fer una crida a la supervivència de Girona per la via de potenciar el turisme, davant la impossibilitat de tenir mai la poderosa indústria de Tarragona. Potenciar l´aeroport era una de les reivindicacions de l´exalcalde, ara exiliat, a la qual Ballesteros va assentir.

Dilluns ! Maleta de mostres

Fa anys que l´economia de les comarques de Girona té en l´exportació un horitzó incontestable. I moltes empreses han decidit creure´s-ho encara més. El resultat comença a ser rotund. El 2017 les empreses gironines van exportar per valor de 5.301 milions d´euros. Això vol dir 552 milions més que el 2016, que de fet ja havia estat un any de rècord.

El camí està més que marcat. Recuperar allò que és productiu, treure la maleta de mostres, agafar avions, trens o vaixells, i anar a vendre als territoris d´ultramar. El que des de fa dècades se li dona bé a aquest país. Pencar molt i especular el mínim.

Dimarts | Depurant. Aigües brutes

L´aigua clara i la xocolata espessa, deia l´àvia. A Catalunya la xocolata és espessa però l´aigua fa molt temps que no és clara. Sobretot la que ens arriba a l´aixeta de la casa. Controlada per empreses que, des de fa dècades, gestionen per delegació política la distribució de quelcom que, de fet, és un bé públic. L´aigua no hauria de ser propietat de cap empresa!

Diverses causes judicials estan fent surar molta porqueria. En el cas de Girona, aquesta setmana, l´Audiència ha desestimat el recurs que va presentar Girona S.A, l´empresa que gestionava l´aigua i que està essent investigada per apropiació indeguda i malversació de diner públic.

Pretenia recuperar el control de la distribució, que la mateixa justícia li havia tret, però que ara li han dit que definitivament queda apartada. Ha començat la depuració de les aigües. Veurem fins on arriba.

Dimecres | Pas a nivell

Cada vegada que, com avui, travesso el pas a nivell de l´avinguda Vilallonga de Figueres, a banda de sentir pànic perquè sempre penso que se´m calarà el cotxe i m´envestirà un mercaderies de Transfesa, m´enrabio pensant com de malament ha jugat Figueres les seves cartes en el decurs de la seva història més recent.

RENFE va tenir dos poderosos presidents catalans que coneixien la greu problemàtica de la fractura urbanística que causa la via i els passos a nivells a la capital empordanesa. Un figuerenc, com Ramon Boixadós i també Mercè Sala, que passava llargues temporades al Port de la Selva.

Boixadós em va explicar fa uns anys que durant la seva presidència no es van soterrar o apartar les vies per la falta de visió i cohesió de la política local. En els moments que arribaven sacs de diners d´Europa, a Figueres tampoc va ser capaços d´aconseguir consens. I en temps de grans dispendis, just abans de la detonació nuclear de la bombolla immobiliària, les baralles dels polítics locals i la desmesurada ambició d´un fariseu que arribaria a conseller, ho van tornar a fer impossible.

El resultat és que passaran molts anys abans es pugui tornar a plantejar. I encara més anys perquè els faci cas un govern de Madrid.

Com ha badat Figueres!

DIjous orgull gironí

El lema triat pel Girona de futbol per portar a la seva samarreta de primera divisió pot tenir totes les magnífiques atribucions que li vegin els seus patrocinadors. Totes menys una: l´originalitat. No em negaran que Orgull gironí és poc singular. És un lema més aviat xaruc.

Personalment, orgull és una paraula i una característica que em desagrada. Sentir-se orgullós de pertànyer a quelcom no és dolent, sempre que es tingui present que l´orgull està a poca distància de l´arrogància i de la vanitat.

Divendres | Dama sense espasa

Sense que serveixi de precedent, hi ha una pel·lícula que el seu nom espanyol supera, al meu modest entendre, l´original. Em refereixo a Mr. Smith goes to Washington, de Frank Capra, que aquí van anomenar Caballero sin espada. M´ha vingut al cap a propòsit de Marta Madrenas, entossudida a convertir-se en la dama sense espasa de l´1 d´octubre. Ella sola enfrontada a tot l´Estat. Trencant relacions amb la corona espanyola, amb els ministres, plantant el delegat Millo i marginant el subdelegat Sánchez-Bustamante. I avui l´alcaldessa de Girona ha anat més enllà declinant la invitació a l´acte de 194è aniversari de la Policia Nacional, a qui recomana que aprofiti l´acte per «demanar perdó» per la «jornada de terror» de l´1 d´octubre.

D´aquí al maig de 2019, Marta Madrenas és capaç d´enfilar-se fins al punt de trencar relacions amb la Casa Blanca i amb el Kremlin.