Tot just es veu reaccionar la gent en contra d´una política econòmica que cada dia empobreix més la població. I són els pensionistes els que es revolten i surten al carrer per protestar d´una flagrant injustícia legal. A les persones que han treballat tota la vida, al final, se´ls ofereix quatre engrunes perquè vagin sobrevivint. Molesta que es manifestin i no es morin.
Està demostrat que tant en política com en la banca o en les grans empreses, com pitjor es fan les gestions més retribució econòmica es rep. Mentrestant, es comunica a la gent que si no s´espavila i es fa un pla de pensions, tindrà una vellesa de pària. Es tracta de subratllar la màxima que diu que tots els ciutadans són iguals, per això, s´iguala per sota. La pobresa iguala. És diu que, en bona part, el col·lectiu de pensionistes ha estat el que ha donat suport a la dreta. És possible que això comenci a canviar, que la revolta dels avis acabi removent les aigües manses i tèrboles del conformisme.
Gràcies a l´excusa de la crisi s´ha bandejat pràcticament la població jove del mercat laboral, abocant-la a sous miserables. Així s´ha desactivat la protesta: és millor cobrar una misèria que no pas no cobrar res. El salari de la por. Qui protesta: al carrer. I al carrer hi corre el fantasma de l´exclusió social.
Mentre els pensionistes arriben al tram final de la seva vida tractats com una massa menystinguda, corre la brama que s´haurà de treballar fins als 75 anys, per altra banda, es margina i es desmunta l´antiga idea que la joventut tingui la possibilitat de tenir un futur digne.
Costa recordar què significava l´expressió Estat del benestar. Ja ningú no la fa servir. Què representava? Misteri.
