Baixem pel llarg túnel del carrer de la Força Vella, anem acompanyats per en Milord Dos, que avui feia 71 anys. Tot xerrant ens aturem a la miniplaceta del Correu Vell, entre els arbres, taules, terrassetes plenes de turistes. Fent broma, servidor assenyala un petit casalot de quatre pisos. Ja ho veus, aquí és on va néixer el teu amic Lluís Bosch Martí, i allà el poeta Josep Tarrés, els dos darrers artistes més crítics i utòpics de la Girona eterna i de les seves patums, etc.
I com que amb la riuada de turistes que pugen i baixen no es pot estar aturat gaire estona a l'antiga Via Augusta romana, procurem mantenir el tipus, per no ser enduts per les riuades de turistes.
Tirem una mica més avall i provem d'aturar-nos enmig de les llargues semiescaletes de la placeta que connecten l'indret amb els quatre cantons. Trobem un edifici cobert amb diverses lones que amaguen dues grans bastides. Mentre xerrem, sentim el brogit dels paletes i manobres que estan remodelant un edifici per transformar-lo en apartaments turístics. A dalt i a baix, nous pisos, restaurants, botigues de souvenirs, bars, robes, etc.
I dels antics veïns com un servidor, i de la multitud de botigues, principalment de comestibles, fleques, lleteries, sabateries, bugaderies, sastres,... què se'n sap? Tots han desaparescut i mort al Barri Vell. Ja no hi ha veïns, ni vells, ni gossos, ni gats, no sé si queda alguna rata, escarbats... només turistes i ciclistes...
I parlant del flâneur, els nostres lectors es preguntaran, què és això del flâneur? Doncs és una metàfora literària, neoromàntica sobre l'aire, l'esperit poètic que es va inventar el poeta francès Charles Baudelaire quan passejava sol, sense rumb ni horari, pels carrers, avingudes i boulevards del nou París modern, cosmopolita del segle XIX. Metàfora que anys després, en les vigílies tràgiques de la Segona Guerra Mundial, recolliria el pensador jueu-alemany Walter Benjamin, nat a Berlín i perseguit pels nazis en el seu exili parisenc quan tornà a passejar i escriure, recordant el nou flâneur del París del segle XX.
El nostre admirat Benjamin segueix estant de moda i la seva genial obra, per la qual nosaltres el vàrem batejar com «Walter Benjamin el Mozart de l'escola de Frankfurt», segueix inspirant nous textos a poetes, escriptors, pensadors d'arreu del món.
El darrer que estem llegint és Barcelona, libro de los pasajes de Jorge Carrión, popular assagista i novel·lista. Entre les seves múltiples inquietuds i publicacions, destaca el seu famós Teleshakespeare, en el qual defensa que en les noves sèries televisives són els seus directors els equivalents fílmics dels antics literats, canonitzats per Leopold Bloom.
Tot canviant de registre, amics lectors, deixem el Carrión assagista i fem com ell, robarem la idea dels passatges de Benjamin per passejar-nos recordant el cada dia més amagat i inexistent flâneur dels carrers de la no-ciutat, parc temàtic de la nova Girona lliurada als turistes, ciclistes que si ens descuidem, properament serà encara més inundada pels «futbolers» de tot Espanya, si és que el Girona FC aconsegueix consolidar-se a Primera Divisió. La futura Girona serà horrible. I això ho dic sense oblidar que els caps de setmana haurem de continuar aguantant la Girona dels festivals.
Com que som uns masoquistes, seguim a Benjamin-Carrión. Recuperem els horribles espais foscos, sense llum, uns passatges sinistres de Girona que poc tenen a veure amb els de Barcelona, París o Milà. Els de Girona són farragoses travessies, dreceres postmodernes, anònimes, funcionals, com la sèrie de falsos passatges que hi ha sota els també espantosos blocs de pisos construïts sobre els grans espais que varen sorgir amb l'enderroc de les antigues naus de l'antiga fàbrica Grober. Com tants altres llocs de la no-ciutat de Girona, creada per l'especulació immobiliària, per la seva mesquina i mercantil burguesia.
Camí del Mercadal i de les lletges places també trobem que en els baixos, hi ha algunes botigues, bars, etc. Potser el passatge més vistós de la zona encara és el dels aparadors de la Llibreria 22, quiosc de diaris i revistes i sala de presentacions de llibres. Val a dir que hi ha dies que es poden presentar diferents títols per a un públic lector, cada cop més escàs, que curiosament va decreixent de forma inversament proporcional al dels lletraferits que es publiquen en molts casos els seus propis escrits.
I què dir de la placeta Jordi de Sant Jordi i de les seves petites multisales? Tot és com una arquitectura de presidi. Plaça dura, duríssima, on és impossible seure, blocs de lloses que semblen tombes mortuòries.
El passatge següent sort que és curt, és un dels menys recomanables, petit, fosc, amb escales i terres bruts. Tombem a l'esquerra i ens dirigim a través del carrer Eiximenis cap a l'església del Mercadal. A la plaça hi ha unes magnífiques palmeres, un bar i una terrassa on trobem una bella amiga poeta que fa anys que no vèiem, el lloc ens recorda a alguns indrets de Venècia.
No hem de caminar gaire per enfilar a través del carrer Cristòfol Grober, un altre passatge, aquest obert que ens porta davant del que havia estat la seu central de la Caixa d'Estalvis de Girona, avui Caixabank. Posem proa cap al Pont de Pedra i just quan som davant de l'otel Peninsular, girem a l'esquerra i passem un altre petit passatge on hi havia hagut les dependències de justícia juvenil. Tornem a sortir a la plaça Josep Pla. Abans de dirigir-nos cap al carrer Santa Clara, ens aturem per veure la pancarta dels okupes que protesten perquè d'aquí a uns dies els desallotjaran del que havia estat una antiga oficina bancària que fa un temps varen ocupar uns anarquistes gironins per convertir-la en la nova seu de l'Ateneu Salvadora Catà.
Per fi travessem un fosc túnel, que aquest no té res de passatge. Aquí si que no hi ha cap tipus de vida. A la dreta hi ha una paret pura i dura, i a l'esquerra al final de l'entrada d'un pàrquing. Abans ens trobem un espai tancat on primer hi havia hagut una biblioteca, després hi va haver una sala d'exposicions i fa un any, els dinàmics amics de l'Espai 31 aprofitaven el local per fer-hi classes de reforç per a nens necessitats, patrocinades per la parròquia del Mercadal.
I ja ens trobem al carrer Santa Clara, la dels lletjos llums de ferro rovellat, herència del batlle Nadal, amb un terra dur, duríssim, que és una autèntica provocació per a tots els que anem a peu.
I passant al parc automobilístic arribem a la malgirbada plaça Catalunya, la plataforma construïda sobre les restes del riu Onyar. Travessem el gratacel del Pla Perpinyà, rere la redacció del nostre diari, i hi trobem travessies i no sé si minipassatges, evidentment no gaire benjaminians, fets de grans parets, algunes botigues... Sempre que hi passem camí del mercat ens aturem per contemplar el grandiós mural-grafit de tema ecològic apocalíptic antinuclear, un dels millors murals anònims pintats per grafitaires desconeguts i perduts en l'encara més lletja caòtica no-ciutat postmoderna. Recorrem nous passatges, travessies, n'hi ha algun més que per la seva petitesa i vulgaritat no mereix nom, comentari, ni la visita d'aquest sofert cronista com la majoria dels mediocres carrers i avingudes de la Girona més tòpica i autocomplaent que ni m'enamora ni m'emociona...
