La mort de Forges ha desfermat la reflexió sobre la falta de llibertat d'expressió que està minant subtilment la qualitat de la nostra democràcia. No va tenir temps de dibuixar en alguna d'aquelles delicioses vinyetes la seva crítica mordaç sobre la versió lletrada de l'himne espanyol que va cantar Marta Sánchez. Tampoc hem pogut gaudir de la seva visió sobre la mediocritat dels nostres governants representada recentment amb la retirada d'una obra de Santiago Sierra a la mostra d'art contemporani ARCO, a Madrid. Perquè era aquesta mediocritat la que inspirava Antonio Fraguas a través de tots els seus personatges, Marianos i Conchas, reveladors d'aquell sentit comú que reivindicava tantes vegades, sota l'aparença de l'humor. Les afilades crítiques contra la incompetència dels personatges que ostenten el poder, emmascarades per la simplicitat dels seus dibuixos, eren percebudes com innòcues i alhora admirades per l'anàlisi intel·ligent que feia de la quotidianitat. Forges va ser capaç de descriure la realitat miserable d'aquest país magistralment des del sentit de l'humor, aquella que sovint trobava a faltar en la política. Els seus personatges, arquetips carpeto-vetònics, han esdevingut un mirall social en el qual es projecta bona part dels perfils humans de la nostra cultura, denunciats a través de personatges entranyables, servidors d'una situació econòmica i d'un context polític. Entre l'absurd i la familiaritat, Forges va dibuixar l'humor amb humanitat, ironia i crítica social; en alguns moments perdia la paciència i deia coses com «mediocre és una societat que passa una mitjana de 134 minuts al dia davant d'un televisor que projecta principalment deixalla... Mediocre és una societat on la brillantor de l'altre provoca recel, on la creativitat és marginada i l'esforç és menyspreat». Orfes de saviesa.
