Segons es desprèn de les declaracions dels polítics sobiranistes catalans davant del jutge instructor del Tribunal Suprem, senyor Llarena, la declaració unilateral d'independència del passat 27 d'octubre al Parlament va ser un acte purament «simbòlic», una «manifestació política sense efectes jurídics». O, dit en altres paraules, una representació teatral de les aspiracions d'una part important de la ciutadania catalana. Per tant, no pertoca que intervinguin, per determinar si hi ha indici de delicte en aquestes conductes, ni el Tribunal Suprem, ni el Tribunal Constitucional, ni el Tribunal Superior de Catalunya, ni un jutjat de primera instància de Barcelona. Una intervenció excessiva i intimidant, com ho va ser també, des d'aquesta òptica, la de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil el passat 1 d'octubre amb ocasió d'un referèndum que per al Govern de l'Estat espanyol va ser il·legal, i perfectament lícit, en canvi, per al llavors Govern de la Generalitat.

Així doncs, d'acord amb aquesta curiosa línia argumental, també caldria considerar «simbòliques» i «sense efectes jurídics» la Llei del Referèndum i la Llei de Transitorietat que van ser aprovades prèviament els dies 6 i 7 d'octubre passat en el mateix Parlament de Catalunya enmig d'un escàndol fenomenal i amb el conjunt de l'oposició abandonant la càmera en senyal de protesta. La primera d'aquelles normes donava cobertura a la celebració d'un referèndum en el qual es proposava la independència de Catalunya, i la segona d'elles deixava sense efecte, i en còmodes terminis, la Constitució Espanyola i l'Estatut de Catalunya. És a dir, les dues normes habilitants de l'existència de la mateixa Generalitat i del Parlament. Qualsevol comprèn que estar sotmès a unes investigacions judicials de les quals es puguin derivar responsabilitats penals per delictes, entre d'altres, tan greus com rebel·lió i sedició, obliguen a la cautela dels presumptament implicats. Els que han acudit a la citació judicial, com el senyor Mas, posant cara de no haver trencat mai un plat, i els que han eludit la cita davant l'eventualitat d'acabar entre reixes fugint a Bèlgica i Suïssa a la recerca de refugi.

Sorprèn, però, que polítics professionals no hagin previst ni la fortalesa de l'Estat per respondre a les seves provocacions ni les seves pròpies debilitats i ara fiïn i tot la sortida del laberint en què ells mateixos s'han posat apel·lant al caràcter purament «simbòlic» de les seves actuacions. D'altra banda, l'ús del terme «simbòlic» com a excusa penal tampoc sembla el més adequat. Els diccionaris defineixen el «símbol» com la «representació sensorialment perceptible d'una realitat, en virtut de trets que s'associen amb aquesta per una convenció socialment acceptada». És a dir que, perquè alguna cosa pugui ser qualificada de «simbòlic» ha d'existir una majoria de la societat que la reconegui com a tal. Una qualitat que no es dóna en el cas de l'anomenat Procés català.

Tots vam creure que la cosa anava de debò, però resulta que era la representació teatral d'«una manifestació política que no va produir efectes jurídics». Podien haver-nos-ho dit al principi i ens haguéssim evitat moltes preocupacions i disgustos. Sol fer-se en algunes pel·lícules: «Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència», ens avisen.