Llevar-se cada matí és un exercici que, col·lectivament, ens defineix: els nostres estats d'ànim, les nostres litúrgies i el nostre humor matinal són la millor síntesi de les respectives personalitats. Si ets dels que comencen el dia bordant però acaben reconduint aquesta actitud, probablement ets d'aquelles persones que tendeixen al tremendisme però t'acabes adaptant a qualsevol situació; si ets dels que comencen el dia amb un súper somriure i aconsegueixen no esborrar-lo en tot el dia, o ets el Joker, o ets la simpatia cronificada o tens algun tipus de fixació per l'aprovació aliena. Aquells primers compassos del dia, quan el mirall et torna una versió endormiscada i fins i tot distorsionada de tu mateix, és quan t'entens millor, perquè és una sort de renaixement diari en què afrontes tots els litigis pendents.
Enmig de tot aquest univers emergent de cada jornada, hi ha qui s'entesta, com un servidor, a dir «bon dia» a tothom. És un costum que aprens de petit i que intentes reproduir malgrat les contraindicacions quotidianes, perquè ho veus un tema d'educació i porta implícit un cert relat sobre els encaixos socials. Però hi ha un ésser que viu al mateix món que tu, que s'adorm i es lleva com tu, que comparteix espai amb tu, i que sempre, sempre, et nega una resposta. A tots aquests va dirigit l'article. Els individus que no et responen «bon dia» quan tu els ho dius semblen no entendre que, més enllà de formalismes, la pronunciació d'aquestes dues paraules és una crida a la conciliació diària. No és cap esforç dir-les, perquè al capdavall les pots esgrimir amb cara de gos però igualment tindrien un efecte balsàmic en l'interlocutor, que no se sentiria que ha desitjat una cosa a algú que no és corresposta.
Aquests individus que no diuen «bon dia» i prefereixen mirar cap a una paret i seguir caminant cap al seu paradís d'autoconsciència són els mateixos que segurament no s'esperen que la gent baixi del metro per poder pujar-hi o que van en bicicleta per la vorera. Es creuen desafiants i políticament incorrectes, però l'únic que aconsegueixen és enterbolir un dia que no només no els pertany, sinó que continuarà malgrat ells i que, efectivament, donarà pas a un altre en què insistiran a comportar-se com a perfectes imbècils. Dir «bon dia» sí que és revolucionari, perquè finalment és atorgar un bri d'esperança a un segment temporal que, massa sovint, no et dona gaires motius per esperar-ne res de bo.
