Entre els criminals condemnats al llarg de l'últim segle per injúries al Rei figura Miguel de Unamuno. Atès que es tracta d'un dels escassos pensadors espanyols vius o morts als quals se cita amb certa freqüència en l'àmbit internacional, potser correspongui retreure als seus successors una excessiva docilitat cap al Cap d'Estat, que hauria castrat la seva projecció intel·lectual.

Valtonyc no és precisament un pensador, però aquesta mancança no ha lliurat el raper d'una condemna a tres anys i mig de presó, en un còctel de delictes que inclou les injúries al cap de l'Estat. El Suprem no aplicava la seva doctrina al respecte, sinó que la vulnerava escandalosament si es compara amb la sentència després del més gran ultratge sofert pel Rei d'Espanya des de la restauració de la monarquia.

Corria el mes de febrer del 1981, any en què ETA matava una persona per setmana. Joan Carles de Borbó pronunciava el dia quatre un discurs davant la Casa de Juntes de Gernika. Quinze polítics d'Herri Batasuna, un partit amb una vinculació amb ETA que va ser substanciada en l'esfera penal, van interrompre les paraules del monarca interpretant l'himne Eusko Gudariak amb el puny alçat.

El monumental desaire dels parlamentaris abertzales va sacsejar el país sencer, es va interpretar com el moment més feble de la incipient democràcia espanyola i va precipitar dues setmanes després el cop d'Estat del 23-F. Donada la commoció causada pel desafiament en viu al Rei, calia sens dubte una condemna exemplar als increpadors. La decisió definitiva del Tribunal Suprem es retardaria fins al 1993. No només absoldria d'injúries el monarca i de desordres públics els quinze batasuns acusats pel fiscal, sinó que disculpava i fins i tot aplaudia la seva tasca de control de la monarquia. Molt s'ha retrocedit des de llavors.

Els raps que portaran a la presó Valtonyc llanguien a internet sense commoure ni el seu cercle íntim. Costa imaginar que arribessin a oïdes del Rei, i ETA és feliçment un malson passat de moda. Malgrat això, el cantant carrega amb tres anys i mig més de presó que els quinze polítics d'HB que van posar l'ai al cor a la democràcia. El magistrat ponent de la sentència absolutòria va ser Ramón Montero, una figura mítica de la judicatura forjada al costat de Clemente Auger o al fiscal Miguel Miravet.

El Suprem incorporava la bufetada cantabile al Rei en un «legítim exercici del dret a la lliure expressió», una expressió en què tots els termes són favorables als jerarques d'HB. De fet, la interpretació a puny alçat hauria servit per traslladar «al Monarca un estat d'insatisfacció pública». Costa imaginar que membres del mateix tribunal hagin condemnat un vulgar raper, refugiant-se ara en la tesi que «la personalitat del Rei requereix una especial protecció». Fins a tal punt s'ha degradat l'edifici monàrquic que no aguanta ni la bufada d'un cantant?

El magistrat Montero reconeixia provats «expressament i terminantment» els fets descrits per la fiscalia. No obstant això, es negava a castigar-los perquè s'inscrivien en el «dret a la llibertat d'expressió de les minories». Valtonyc també era una minoria, amb accés limitat als mitjans de comunicació de masses, un argument de pes creixent a l'hora de validar manifestacions estridents contra el poder.

Només cal imaginar els improperis que arrencaria avui una sentència signada en un moment en què ETA mantenia la seva activitat sagnant. El magistrat Montero no pensava recórrer a l'argumentació vergonyant que el comportament dels parlamentaris era reprovable, encara que sense arribar al nivell de la condemna penal. Al contrari, va aprofitar l'oportunitat per recordar els privilegis que adornen la figura del Rei, i que han de ser corregits pels ciutadans en la mesura de les seves possibilitats.

La diferència entre aquell Tribunal Suprem i l'actual no es limita al compromís amb les llibertats i la capacitació tècnica, s'estén a la cultura general. Per aquest motiu la sentència no ometia un esment als Cèsars romans, per recordar que totes les persones investides d'un poder superlatiu també s'han de sotmetre a crítiques aspres per no separar-se completament de la realitat. Vistes les peripècies que travessarien amb posterioritat l'estima a la Família Reial i la figura del monarca, es pot dir que la decisió del Suprem va complir amb una doble missió. No només aprofundir en els esdeveniments del passat, sinó vaticinar els pecats del futur.