Trobo molt encertat el lema d'orgull gironí que el Girona ha decidit posar a les samarretes del primer equip. Reflecteix d'una manera molt clara el que senten milers d'aficionats i seguidors del club que veuen com amb un equip, la base del qual és el que jugava a Segona Divisió, està fent un paper que ha merescut tots els elogis dels que hi entenen i dels qui no, també. «Orgull gironí» va molt lligat amb el caràcter dels gironins. Però també amb aquells que una setmana enfonsen l'equip en la misèria amb un pessimisme notable i a la setmana següent el fan pujar als altars futbolístics. Anar d'un extrem a l'altre segons bufi la tramuntana... també això és molt gironí. Evidentment que va fer mal la golejada de dissabte al Camp Nou, però tampoc no hem de perdre de vista qui som i, el més important, d'on venim. L'equip que dissabte va saltar a la gespa era, tret de dos jugadors - Bernardo i el Choco Lozano- el mateix que va assolir l'ascens l'any passat. I davant tenia el considerat el millor equip del món liderat pel millor jugador del planeta. Per tant, orgull gironí del primer al darrer minut. La nostra lliga és la salvació sense fer estridències, sense perdre la nostra identitat i sense gaire invents. Però no oblidem que aquest orgull l'haurem de mantenir també quan les coses no vagin tan bé.
