Els occidentals, com és sabut, estan delerosos de noves experiències culinàries -i no solament a França o Anglaterra, sinó també a Catalunya-. Fa uns anys es va posar de moda entre alguns esnobs de Barcelona, àvids de noves experiències -cosa en si no pas dolenta-, de menjar insectes i altres «papus», que fins i tot es venien al mercat de la Boqueria. I els mateixos que veuen de mal ull la cuina tradicional catalana accepten amb entusiasme la cuina japonesa -que, per descomptat, també és una cuina tradicional. En aquesta qüestió, foodies, influencers i gastrònoms amb poca cultura cauen en el ridícul. Aquests aficionats a les emocions a la taula ara estan d'enhorabona, si bé, de moment, hauran de viatjar a Xangai o a Pequín i, pròximament, arreu del sudest asiàtic -Bangkok, Djakarta, Hanoi, Vientiane...- Com és sabut, Corea, el país més hermètic del món, fa un temps que va obrir diversos restaurants a Àsia que porten el nom de la capital, Pyongyang. I com que tenim un representant català que és un dels grans valedors del règim no haurem de descartar que se n'obrís algun al nostre país. Es tracta, per descomptat, dels restaurants més «exòtics», estranys del món. D'entrada són restaurants de l'estat coreà, una dictadura socialista on ni una formiga es pot moure.

Els menús estan basats en plats nord-coreans i se serveixen pràcticament tots, menys els fideus freds, que es consideren poc adequats per als estrangers -i no obstant, aquesta mena de fideus són corrents en la cuina japonesa, ja que la cuina coreana té contactes amb les de la zona, la Xina, el Japó, etc. En canvi s'hi serveix gos guisat o en sopa, que és una especialitat coreana -però també xinesa, vietnamita, filipina, etc.-, així com kimchi -col xinesa fermentada, una de les grans aportacions de la cuina coreana-; també s'hi serveixen els «exòtics» cogombres de mar, que no són més que les nostres espardenyes -els catalans també som «exòtics», doncs, o sèpia. Naturalment, res de vi, sinó una exòtica llista de begudes amb ginseng i ingredients afrodisíacs, a més de píndoles d'herbes que diuen ho guareixen tot.

Però el més original del restaurant és el servei, eficient i gèlid com les parades militars o pseudomilitars del règim. Noies amb la cara impertorbable, que tenen prohibit somriure -com si fossin una model d'alta escultura-, que es mouen com robots. Tot això amanit amb cançons pseutradicionals que lloen les glòries del «Gran Líder» Kim Jong-un, a més de danses robòtiques, on no es permet cap bri de creativitat personal. Ni entre ells poden parlar, i així, no hi ha comunicació entre els directors de les tres franquícies de Xangai, i les cambreres i empleats d'un ignoren l'existència dels altres. O simplement no volen parlar, ja que els seus parents a Corea podrien ser objecte d'una severa represàlia. Han estat escollits no pas per la seva professionalitat, sinó per la seva adhesió «indestructible» al règim, d'entre les famílies més prorègim de la capital.