03 de març de 2018
03.03.2018

Al PP se li revolten els avis

03.03.2018 | 00:49

El 12 de maig del 2010 el llavors president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, va sacrificar el seu futur polític a l'altar de l'austeritat. La crisi econòmica havia reduït els ingressos de les administracions públiques mentre incrementava les despeses socials i, a més a més, l'executiu havia adoptat mesures anticícliques que suposaven una despesa afegida i que no van donar els fruits esperats. El desequilibri va disparar el deute públic fins a extrems impossibles de refinançar sense l'ajuda dels grans països de l'euro, i aquests van posar com a condició un programa d'austeritat sagnant. Els primers a rebre van ser els sous dels funcionaris i les pensions, que es van congelar. Zapatero va fer l'anunci aquell 12 de maig, dia en què va perdre les següents eleccions 18 mesos abans que se celebressin. La cosa era senzilla: les pensions no es toquen. Mariano Rajoy li va llançar la cavalleria al damunt i al cap d'un any i mig va ser el nou president del Govern.

Zapatero seria per sempre més l'home que va congelar les pensions, i aquesta ombra suposaria un avantatge d'entrada per a Rajoy. Aquest lamentava l'herència rebuda però mantenia els ingressos dels pensionistes per darrere del cost de la vida, perquè la crisi continuava. El seu argument era prou conegut: quan sortim de la recessió, l'economia torni a créixer i hi hagi més espanyols treballant, podran tornar a revalorar-se les pensions. Però vet aquí que els darrers anys l'economia torna a créixer, s'encadenen els exercicis amb un PIB dels de presumir, l'atur no para de reduir-se, i tanmateix les pensions continuen clavades en un augment màxim del 0,25% anual, que suposa anar perdent capacitat adquisitiva, encara més ara que la inflació es descongela i tot s'apuja. I els pensionistes surten al carrer en manifestacions que sorprenen tothom, convocats pel vell sistema del boca a orella, unes xarxes socials que no requereixen trànsit d'electrons.

Rajoy presumia de ser el governant capaç de garantir les pensions que el PSOE havia qüestionat, però ara el posen a ell en qüestió. I resulta que els més grans de 65 anys són el principal dipòsit de vots del Partit Popular. Si se li giren d'esquena la pot ballar magra a les eleccions locals i autonòmiques de l'any que ve. Albert Rivera ja es frega les mans olorant l'oportunitat de penetrar en un fragment demogràfic en el qual fins ara no ha tingut gaire requesta, perquè desconfia de les novetats fins que no hi veu altre remei.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook