Si una cosa hem après gràcies al procés és que a Catalunya les coses passen molt i molt a poc a poc. No calia esperar al 22 de desembre per adonar-se que Carles Puigdemont no podria ser el president de la Generalitat, tot i ser el candidat de la llista independentista més votada i tenir els suports suficients. M'atreviria a dir que ell va ser un dels primers a ser-ne conscient. Han passat dos mesos i vuit dies i el ja excandidat a president ha llançat la tovallola i ho ha fet a la seva manera. Amb un sí però no; de «forma provisional»; amb el consell de la República... Dos mesos i vuit dies després de les eleccions, un dels noms que ha sonat durant dos mesos i vuit dies s'ha fet oficial. Jordi Sànchez ha passat de les travesses a la realitat. És un primer pas que ha costat dos mesos i vuit dies. Lluny queden aquells temps en què alguns pensàvem que les eleccions servirien per acabar amb una certa rapidesa amb l'aplicació del 155, per formar un govern i recomençar a treballar en projectes socials, d'educació, d'infraestructures o del que fos. Il·lusos. Fa cinc anys de l'inici del procés i encara no hem après que les passes aquí es fan molt, i molt, i molt a poc a poc. Ara és el nom de Jordi Sànchez i també s'apunta el d' Oriol Junqueras. No sabem quant de temps haurà de passar perquè s'oficialitzi el proper nom.