Els cinèfags supervivents no esperàvem un premi a la nostra devoció per un art agònic. Però resulta excessiu acusar-nos de masclistes, quant a espectadors voraços de pel·lícules que discriminen, menystenen i exploten a la dona. Aquestes acusacions no s'aboquen mai contra el futbol, espectacle on tots els participants són homes. Per descomptat, l'omissió no es deu al fet que les lligues estiguin apadrinades per grans bancs.

Demano perdó per anar al cinema, però afegeixo una pregunta capciosa. Quan s'arribi a la igualtat a la pantalla que pregonen els feministes, aniran al cinema? No fos cas que ens foragitin per degenerats, i no quedi ningú si ells segueixen sense comparèixer a les sales. En què es basa tan audaç presumpció? En el fet que, si fossin espectadors, haurien percebut que es viu el millor moment del cinema femení. Sobretot, en la producció de vehicles centrats en la figura de la dona.

Caldrà aportar proves, què els sembla el llistat d'aspirants a l'Oscar a la millor pel·lícula d'aquest any? Només una de les nou està dirigida per una dona, la Lady Bird de Greta Gerwig, i alguna cosa falla per descomptat en aquest apartat. En canvi, dues directores optaven a un Goya a la millor pel·lícula per Estiu 1993 i per La llibreria. Es movien al marge de la paritat, i tant Isabel Coixet com Carla Simón van ser premiades. Cap director masculí va rebre un guardó.

Tornem als Oscars. No es necessiten més proves de l'epicentre femení de Lady Bird, que segueix la maduració de Saoirse Ronan. La demostració també resulta supèrflua a Tres anuncios en las afueras, protagonitzada per una Frances McDormand literalment coratjosa, sense rebaixar-se en una sola escena. I la gran favorita, La forma del agua, té com a protagonista principal i gairebé única entre els humans Sally Hawkins. Van tres de nou, però hi ha més. A Los archivos del Pentágono, la propietària del Post és Meryl Streep i Tom Hanks exerceix de subordinat que tem ser acomiadat. Daniel Day Lewis interpreta a El hilo invisible un Balenciaga bolcat en les dones que l'envolten, lliurat a elles i dominat per la seva germana. No hi ha cap altre home al seu voltant. Dues dones formen l'eix maligne de l'extraordinària Déjame salir, i Call me by your name no pren partit en centrar-se en el també florent cinema homosexual. Queda Churchill, matisat per la seva dona Lady Clementine, i Dunkerque, que demostra que els homes són imbècils. De nou, el millor moment del cinema enfocat a la dona.