Diu un amic meu, Quique, que si no espavilem, cap a l'any 2043 apareixerà un vellet a la tele i traspassat d'emoció dirà, a la manera d' Arias Navarro: « Españoles, Rajoy ha muerto». Sí, cal un mínim de resolució i unitat per donar-li un cop de peu al cul al govern del partit més xoriço (amb les seves delegacions territorials i locals) que hagi tingut aquest país en, almenys, dos-cents anys. El que diuen «atacs a la llibertat d'expressió» no són abusos aïllats d'aquest o aquell, sinó un pla de conservació del poder traçat per tapar boques. L'últim episodi és de tebeo: ja que The New York Times qüestiona el respecte a la llibertat d'expressió a Espanya (també ho fa Amnistia Internacional), un jutge ha decidit segrestar el diari. I per què no bombardejar la base de Rota? Millor encara, que li encarreguin la rèplica a TNYT al tanoca Zoido.
Aquí no només es processa caricaturistes massa lleugers amb la pompa i veneració que, segons sembla, ha d'envoltar les figures règies, encara que Alfons XIII no es pengés del pit una estrella groga en solidaritat amb els jueus perseguits com sí que va fer el rei de Noruega ocupada amb els nazis: amb un parell. L'acarnissament inquisitorial persegueix, sense distincions, tuiters que celebren, retrospectivament, la voladura de l'almirall Carrero Blanco (com si es tractés d'un campió de la democràcia), oliverers que es vesteixen de Crist, graciosos d' El Jueves o Mongolia i fins i tot ha aconseguit que parlem d'Arco, aquest soc d'art agonitzant d'on es va retirar el famós quadre dels presos (polítics) del malaurat Procés.
Censura unilateral. La famosa prèdica de l'odi només cobreix a les víctimes d'ETA. Els maricons, rojos, feministes i altres castes tenen el cul de corretja i se'ls pot trepitjar per escrit i amb publicitat. Morirem de centre dreta perquè ja han decidit que ni els discursos escapin al seu control. A no ser que ho impedeixin els jubilats, que no sé si tindran prou motor. És una situació que ens interpel·la a tots i a cadascun. Què farem?
